Quina calor! A la tele un anunci de cervesa i una cançó que s'entén prou bé. Pense que no són anglesos els que canten. Investigue: són suecs, el grup, Billie The Vision and The Dancers. A La Vanguardia del 7 d'aquest mes fan una entrevita al seu líder, a qui es descriu com un home que, darrere del seu vestit de dona i de les pintes de macarra, s'amaga una persona tímida i fràgil. Víctima de l'homofòbia que caracteritza el món del futbol, Lars Lindquists va haver d'abandonar el seu somni de ser jugador professional quan la seua carrera estava a punt d'adquirir importància. D'ençà va decidir centrar les seues energies en el seu altre somni: la música. Després de crear la banda, Billie The Vision and The Dancers, obrir segell discogràfic propi i regalar les cançons a travès de la seua web, Lars i el seu grup s'han fet famosos per aquestes terres de la mà d'una coneguda marca de cerveses catalana, qu ha triat una de les seues cançons, Summercat, per a protagonitzar l'anunci.
Aquest és el vídeo:
València |
divendres, 7 d’agost del 2009
dissabte, 13 de juny del 2009
La Piel Dura/L'Argent de Poche.
Dijous i divendres passats vaig tenir l'oportunitat d'assistir al festival organitzat per Intermon-Oxfam a la Filmoteca de València sobre cinema i educació. Vaig poder veure els quatorze curtmetratges seleccionats en el concurs. En general, em va semblar una mostra esplèndida de cinema sobre la infantesa i l'educació. La temàtica comuna al voltant d'aquest i d'aquestos dos temes donà per a una varietat molt bona d'exemples de fer cinema.
Acompanyant el festival, s'han programat tot un seguit de pel·lícules relacionades pel tema. Vaig poder veure, ahir mateix, una gran pel·li que em va agradar moltíssim i em retrobà amb un tipus de cimena que m'agrada molt. No sé ara quin nom donar-li però és un cine que es mostra clar, pur, dur i alhora entranyable, dur però, també, dolç. Que t'acaba deixant una sensació bona, que et fa pensar i que et fa millor persona. A banda de tot això, a mí, particularment, em va fer tornar a la meua infància, als meus 9, 10, 11, 12, 13... anys. I vaig trobar, de nou, la felicitat encara que siga només per poc més d'hora i mitja.
És la pel·lícula del gran François Truffaut, L'Argent de Poche -traduïda a l'espanyol com La Piel Dura. Des d'ara una de les pel"lis del meu món de xinoxano i a la meua.
Pensava què posar en aquest post, he visitat algunes webs que parlen del film. Les he llegides i elles ho expressen millor que jo, és clar. He trobat la web de la Universitat de Huelva, que té una secció molt interessant sobre cinema i educació que fa un bon estudi de la pel·li. Aquestes paraules provenen d'allí:
L'Argent de Poche o La Piel Dura és una pel·lícula francesa del 1976, que dura 101 minutos, rodada en color, i que va ser dirigida per François Truffaut
Sinopsis: ... en esta deliciosa historia que aúna drama, comedia y fantasía.
Las experiencias de un grupo de niños, de diferentes edades y situaciones familiares, todos ellos de la pequeña ciudad de Thiers, Francia. Patrick vive con su padre inválido, tan sólo quiere encontrar el amor y pronto recibirá su primer beso. Julien vive en un hogar desbaratado, su madre, alcohólica, lo maltrata, el director del colegio lo califica de "caso especial" y termina convertido en ladrón, mentiroso y delincuente. Es en definitiva, un superviviente. Alrededor de estos dos personajes gira la vida de otros tantos niños, de los que se irán conociendo sus historias.
El mundo de las aulas:
François Truffaut denuncia en esta película la actitud de los adultos que no son capaces de percibir a los niños como personas: o son autoritarios o les ignoran; les inculcan el miedo y también la culpabilidad. En la versión literaria del film, Truffaut escribe: «La piel dura quisiera plantear esta pregunta: ¿Por qué se olvida tan frecuentemente a los niños en las luchas que emprenden los hombres?».
[Una secuencia de la película La piel dura, de Truffaut, señala magistralmente la diferencia entre el mundo de los niños y el de la escuela, la lejanía entre maestros y alumnos. La maestra, mademoiselle Petit, intenta sin ningún éxito que los alumnos reciten un texto de «El Avaro», de Moliére, en el que Harpagnon dice: «¡Al ladrón, al ladrón, al asesino, al criminal…!». Los alumnos, y sobre todo uno de ellos, Bruno, lo recita de memorieta, dando la sensación de que no lo comprende en absoluto. La maestra insiste varias veces, pero todo es inútil, el alumno, recita sin ningún tono, sin inflexiones de voz, sin gestos… La misma maestra lo interpreta con el fin de hacerle comprender cómo se debe hacer, pero ni por esas. Bruno vuelve a comenzar sin entusiasmo, en tono rutinario e inexpresivo; por suerte para él, es interrumpido por un profesor que entra y sale con la maestra de la clase. En ese momento todo cambia. Cuando la maestra hace su salida y Bruno se cerciora de que va hacia el patio, radicalmente se transforma y dice: «Os voy a demostrar cómo lo haría Harpagnon». Bruno da en ese momento una lección de interpretación deslumbrante, magistral, moviéndose por toda la clase, vibrando en su interpretación; un verdadero actor, que no quiso sorprender a su maestra, pues hubiera caído en ridículo ante los demás. En este caso Bruno es el ganador en la escaramuza.]
Fuente: Enrique Martínez-Salanova Sánchez. Intereses comunes o contienda feroz. La relación entre profesores y alumnos tal y cómo se trata en los medios (1999, marzo). Comunicar.
La secuencia central del film es el accidente de Gregory, una caída desde el noveno piso de un rascacielos al abismo de un niño de dos años que apenas sabe caminar, y del que sale totalmente ileso. La escena es sorprendente. A pesar de que traspasa los límites de la verosimilitud, la siguiente conversación entre el profesor Richet y su embarazadísima esposa convierte al film en algo mágico, y a esta escena en metáfora fundamental de la película.
-Es pavoroso pensar en cómo los niños están en peligro constantemente.
-Eso no es verdad del todo. Un adulto hubiera muerto por el impacto, pero un niño no; los niños son como una roca. Tropiezan por la vida sin quedar lastimados. Ellos se encuentran en estado de gracia y eso les permite tener la piel dura. Son mucho más resistentes que nosotros.
En otras palabras, al haber perdido la inocencia y espontaneidad de los primeros años de vida, el adulto, a medida que endurece su corazón, hace blanda su piel; por el contrario, los niños tienen el corazón blando y la piel dura.
Escena para recordar:
El profesor se dirige a los alumnos después de que Julien es llevado con la gente de la asistencia pública.
Profesor:
Sé que todos estamos pensando en Julien Leclou. Lo leyeron en los periódicos, oyeron a sus padres hablar de eso entre ellos o con ustedes. Antes de que nos vayamos de vacaciones quiero hablarles de Julien. Para empezar no sé mucho más que ustedes ignoren pero les diré lo que pienso. Como me siento. Primero, la beneficencia pública cuidará de Julien. Lo colocarán con alguna familia. Y les aseguró que a donde vaya, estará mejor que con su familia que lo maltrataba tanto, donde en sus propias palabras: «lo golpeaban». Su madre perderá sus derechos maternales. Para Julien, pasarán muchos años antes de que esté en libertad de ir y venir a donde quiera. El caso de Julien es tan terrible que no podemos evitar el comparar nuestras vidas con la suya. Mi infancia no fue tan trágica pero créanme estaba ansioso por crecer. Me daba cuenta que los adultos tenían todos los derechos. Son dueños de si mismos, pueden vivir sus vidas como quieran. Un adulto que no es feliz puede comenzar su vida en otra parte, desde cero. Pero un niño que no es feliz esta condenado a la impotencia. Sabe que es infeliz pero no puede expresar esa infelicidad con palabras y lo que es peor algo dentro de él le impide poder dudar de sus padres o de los que lo hacen sufrir. Si un niño no es amado y sufre, él cree que es culpable y ¡Eso es lo terrible! De todas las injusticias de la humanidad .. la injusticia hacia los niños es la peor, la más despreciable. La vida no siempre es justa y nunca lo será.
La primera lección del maestro:
La primera lección que el maestro (Profesor François Richet) de La piel dura imparte a sus alumnos. Se puede interpretar que habla, en boca del propio Truffaut:
«Quería deciros que si elegí el oficio de maestro fue porque guardo un mal recuerdo de mi juventud y porque no me gusta la forma en que se trata a los niños. La vida no es fácil, es dura, y es importante que aprendáis a endureceros para que podáis enfrentaros a ella, ojo, endureceros no ser insensibles. Por una especie de extraño equilibrio, aquéllos que tuvieron una infancia difícil están generalmente mejor dotados para enfrentarse a la vida adulta que aquellos otros que disfrutaron de protección o de un exceso de cariño. Es una especie de ley de compensación. Más adelante tendréis hijos, y yo espero que vosotros los queráis y que ellos os quieran. En realidad, ellos os querrán si vosotros los queréis. Si no, traspasarán su amor o su afecto, su ternura, a otras personas o a otras cosas. Porque la vida está hecha de ese modo: no podemos vivir sin querer y ser queridos».
Los maestros:
Truffaut realiza en La piel dura un esfuerzo para presentar, no solamente niños, sino también a sus maestros. Hace un contraste manifiesto entre el profesor Richet (Jean-Francoise Stévenin) y la maestra Petit (Chantal Mercier). Richet es agradable y dispuesto, empático con su grupo, flexible con el programa del curso y que sabe dosificar tanto la formación como la información en sus alumnos, se comporta amigablemente sin que por ello se le vaya el orden de las manos. Con este personaje, Truffaut hace un homenaje a quienes encarnan el maestro que se preocupa por sus alumnos, que los conoce y aprecia, que es a veces padre y a veces amigo, un ser humano cálido, que acompaña al alumno en algunos difíciles años de su vida. Al contrario, a la señorita Petit, la presenta como autoritaria e inflexible, a la que preocupa más la tarea y el contenido que los alumnos.
Font.
Una gran pel·lícula que et conta com és el món dels xiquets, com és d'important l'amor en la infantesa, com hi una un horitzó esperantzador per a tots, infants i adults,
per molt dura que siga la vida. Com ens hem de fer resistents però no durs...
Un film ple de tendresa, sensibilitat i màgia.
Acompanyant el festival, s'han programat tot un seguit de pel·lícules relacionades pel tema. Vaig poder veure, ahir mateix, una gran pel·li que em va agradar moltíssim i em retrobà amb un tipus de cimena que m'agrada molt. No sé ara quin nom donar-li però és un cine que es mostra clar, pur, dur i alhora entranyable, dur però, també, dolç. Que t'acaba deixant una sensació bona, que et fa pensar i que et fa millor persona. A banda de tot això, a mí, particularment, em va fer tornar a la meua infància, als meus 9, 10, 11, 12, 13... anys. I vaig trobar, de nou, la felicitat encara que siga només per poc més d'hora i mitja.
És la pel·lícula del gran François Truffaut, L'Argent de Poche -traduïda a l'espanyol com La Piel Dura. Des d'ara una de les pel"lis del meu món de xinoxano i a la meua.
Pensava què posar en aquest post, he visitat algunes webs que parlen del film. Les he llegides i elles ho expressen millor que jo, és clar. He trobat la web de la Universitat de Huelva, que té una secció molt interessant sobre cinema i educació que fa un bon estudi de la pel·li. Aquestes paraules provenen d'allí:
L'Argent de Poche o La Piel Dura és una pel·lícula francesa del 1976, que dura 101 minutos, rodada en color, i que va ser dirigida per François Truffaut
Sinopsis: ... en esta deliciosa historia que aúna drama, comedia y fantasía.
Las experiencias de un grupo de niños, de diferentes edades y situaciones familiares, todos ellos de la pequeña ciudad de Thiers, Francia. Patrick vive con su padre inválido, tan sólo quiere encontrar el amor y pronto recibirá su primer beso. Julien vive en un hogar desbaratado, su madre, alcohólica, lo maltrata, el director del colegio lo califica de "caso especial" y termina convertido en ladrón, mentiroso y delincuente. Es en definitiva, un superviviente. Alrededor de estos dos personajes gira la vida de otros tantos niños, de los que se irán conociendo sus historias.
El mundo de las aulas:
François Truffaut denuncia en esta película la actitud de los adultos que no son capaces de percibir a los niños como personas: o son autoritarios o les ignoran; les inculcan el miedo y también la culpabilidad. En la versión literaria del film, Truffaut escribe: «La piel dura quisiera plantear esta pregunta: ¿Por qué se olvida tan frecuentemente a los niños en las luchas que emprenden los hombres?».
[Una secuencia de la película La piel dura, de Truffaut, señala magistralmente la diferencia entre el mundo de los niños y el de la escuela, la lejanía entre maestros y alumnos. La maestra, mademoiselle Petit, intenta sin ningún éxito que los alumnos reciten un texto de «El Avaro», de Moliére, en el que Harpagnon dice: «¡Al ladrón, al ladrón, al asesino, al criminal…!». Los alumnos, y sobre todo uno de ellos, Bruno, lo recita de memorieta, dando la sensación de que no lo comprende en absoluto. La maestra insiste varias veces, pero todo es inútil, el alumno, recita sin ningún tono, sin inflexiones de voz, sin gestos… La misma maestra lo interpreta con el fin de hacerle comprender cómo se debe hacer, pero ni por esas. Bruno vuelve a comenzar sin entusiasmo, en tono rutinario e inexpresivo; por suerte para él, es interrumpido por un profesor que entra y sale con la maestra de la clase. En ese momento todo cambia. Cuando la maestra hace su salida y Bruno se cerciora de que va hacia el patio, radicalmente se transforma y dice: «Os voy a demostrar cómo lo haría Harpagnon». Bruno da en ese momento una lección de interpretación deslumbrante, magistral, moviéndose por toda la clase, vibrando en su interpretación; un verdadero actor, que no quiso sorprender a su maestra, pues hubiera caído en ridículo ante los demás. En este caso Bruno es el ganador en la escaramuza.]
Fuente: Enrique Martínez-Salanova Sánchez. Intereses comunes o contienda feroz. La relación entre profesores y alumnos tal y cómo se trata en los medios (1999, marzo). Comunicar.
La secuencia central del film es el accidente de Gregory, una caída desde el noveno piso de un rascacielos al abismo de un niño de dos años que apenas sabe caminar, y del que sale totalmente ileso. La escena es sorprendente. A pesar de que traspasa los límites de la verosimilitud, la siguiente conversación entre el profesor Richet y su embarazadísima esposa convierte al film en algo mágico, y a esta escena en metáfora fundamental de la película.
-Es pavoroso pensar en cómo los niños están en peligro constantemente.
-Eso no es verdad del todo. Un adulto hubiera muerto por el impacto, pero un niño no; los niños son como una roca. Tropiezan por la vida sin quedar lastimados. Ellos se encuentran en estado de gracia y eso les permite tener la piel dura. Son mucho más resistentes que nosotros.
En otras palabras, al haber perdido la inocencia y espontaneidad de los primeros años de vida, el adulto, a medida que endurece su corazón, hace blanda su piel; por el contrario, los niños tienen el corazón blando y la piel dura.
Escena para recordar:
El profesor se dirige a los alumnos después de que Julien es llevado con la gente de la asistencia pública.
Profesor:
Sé que todos estamos pensando en Julien Leclou. Lo leyeron en los periódicos, oyeron a sus padres hablar de eso entre ellos o con ustedes. Antes de que nos vayamos de vacaciones quiero hablarles de Julien. Para empezar no sé mucho más que ustedes ignoren pero les diré lo que pienso. Como me siento. Primero, la beneficencia pública cuidará de Julien. Lo colocarán con alguna familia. Y les aseguró que a donde vaya, estará mejor que con su familia que lo maltrataba tanto, donde en sus propias palabras: «lo golpeaban». Su madre perderá sus derechos maternales. Para Julien, pasarán muchos años antes de que esté en libertad de ir y venir a donde quiera. El caso de Julien es tan terrible que no podemos evitar el comparar nuestras vidas con la suya. Mi infancia no fue tan trágica pero créanme estaba ansioso por crecer. Me daba cuenta que los adultos tenían todos los derechos. Son dueños de si mismos, pueden vivir sus vidas como quieran. Un adulto que no es feliz puede comenzar su vida en otra parte, desde cero. Pero un niño que no es feliz esta condenado a la impotencia. Sabe que es infeliz pero no puede expresar esa infelicidad con palabras y lo que es peor algo dentro de él le impide poder dudar de sus padres o de los que lo hacen sufrir. Si un niño no es amado y sufre, él cree que es culpable y ¡Eso es lo terrible! De todas las injusticias de la humanidad .. la injusticia hacia los niños es la peor, la más despreciable. La vida no siempre es justa y nunca lo será.
La primera lección del maestro:
La primera lección que el maestro (Profesor François Richet) de La piel dura imparte a sus alumnos. Se puede interpretar que habla, en boca del propio Truffaut:
«Quería deciros que si elegí el oficio de maestro fue porque guardo un mal recuerdo de mi juventud y porque no me gusta la forma en que se trata a los niños. La vida no es fácil, es dura, y es importante que aprendáis a endureceros para que podáis enfrentaros a ella, ojo, endureceros no ser insensibles. Por una especie de extraño equilibrio, aquéllos que tuvieron una infancia difícil están generalmente mejor dotados para enfrentarse a la vida adulta que aquellos otros que disfrutaron de protección o de un exceso de cariño. Es una especie de ley de compensación. Más adelante tendréis hijos, y yo espero que vosotros los queráis y que ellos os quieran. En realidad, ellos os querrán si vosotros los queréis. Si no, traspasarán su amor o su afecto, su ternura, a otras personas o a otras cosas. Porque la vida está hecha de ese modo: no podemos vivir sin querer y ser queridos».
Los maestros:
Truffaut realiza en La piel dura un esfuerzo para presentar, no solamente niños, sino también a sus maestros. Hace un contraste manifiesto entre el profesor Richet (Jean-Francoise Stévenin) y la maestra Petit (Chantal Mercier). Richet es agradable y dispuesto, empático con su grupo, flexible con el programa del curso y que sabe dosificar tanto la formación como la información en sus alumnos, se comporta amigablemente sin que por ello se le vaya el orden de las manos. Con este personaje, Truffaut hace un homenaje a quienes encarnan el maestro que se preocupa por sus alumnos, que los conoce y aprecia, que es a veces padre y a veces amigo, un ser humano cálido, que acompaña al alumno en algunos difíciles años de su vida. Al contrario, a la señorita Petit, la presenta como autoritaria e inflexible, a la que preocupa más la tarea y el contenido que los alumnos.
Font.
Una gran pel·lícula que et conta com és el món dels xiquets, com és d'important l'amor en la infantesa, com hi una un horitzó esperantzador per a tots, infants i adults,
per molt dura que siga la vida. Com ens hem de fer resistents però no durs...
Un film ple de tendresa, sensibilitat i màgia.
dijous, 28 de maig del 2009
Barça: Campió d'Europa 2009.
El Barça ha guanyat la Lliga de Campions (La Champions) d'Europa. Ahir va véncer el Manchester United per dos gols a zero. Visca Barça! Som els millors!
dimarts, 26 de maig del 2009
Som-hi, nois! Força Barça!
Demà és el gran dia. Què, a la ciutat eterna, guanyem els anglesos. Siga com siga, que hi haja bon joc però, a ser posssible, que la victòria siga per al Barcelona!
Jo porto el Barça dins el meu cor:
dijous, 21 de maig del 2009
Blaveros....amaguen i manipulen la veu d'una nació.
No solc parlar de política al meu bloc. No combrege amb cap partit però si vote al qui pense qué es el menys roïn. El que em duu a parlar, ací, una mica és quelcom que, a primer colp d'ull, podria passar com d'escasa importància. Nímia si ho deixem com pura anècdota, que no és. Va molt més enllà. Un fet més que contribueix a silenciar un poble, a continuar mentint sobre ell, a segrestar la seua memòria. Ens han amagat la història durant massa anys, quan ens l'han volgut ensenyar, han mentit i s'han format un trage- què oportú!- a la seua mesura perquè tot un poble, una nació no siga poble ni nació de veritat sinò el corral d'uns quants. Fan tot el que podem perquè el poble continue vivint en la foscor i l'engany, en la visceralitat més ignominiosa tot i creant una gent increïblement inculta que crida i no pensa ni estudia. S'han fet amb els mitjans de comunicació al més estil goebbelià i hi tenen la tribuna per llençar les seues falsetats. per què dic tot açò? Ho resumisc:
Se celebrarà, crec que el disbarat serà el 22, un acte per a rememorar els 100 años de la Exposición Regional de Valencia- en castellano, faltaria més. Hi volen fer un homenatge al Himno regional. Bo, els hereus de Maximilià Thous front a la barbàrie de gestió en la normalització de la llengua- que vivim dia a dia, al carrer i a les administracions públiques sectàries- van comunicar que, sent dipositaris dels drets d'autor de la lletra no donarien el seu permís perquè s'interpretara l'himne, la lletra del qual és del seu besavi (M. Thous). Tan sols han demanat per a donar el seu permís que les invitacions que s'han fet, exclusivament en castellano, les facen també en valencià. Què ha contestat l'Ajuntament de València? (sense accent- quanta incultura!): què nanai de la Xina. Simplement no apliquen el Reglament d'Ús que ells mateix van aprovar. A què tanta reticència a fer servir la llengua del poble valencià? i més quant és un acte d'afirmació identitària? Grotesc!
Perquè ho fan? Per por?, per desídia? per poca vergonya? però si no en tenen.... i, a més, per incultura- quanta incultura!
Per cert l'Ajuntament ha dit que l'himne es cantarà- poden fer-ho- en castellano, és clar perquè l'himne en valencià/català és posterior a l'Exposició, és del 1930. Incultura i barra, molta barra, massa barra ja!
L'Anamour... com em sent...
Fa temps que em sent com a la cançó del Serge- sense caldre aplicar-ho a cap persona, en concret. Ja vaig posar, al bloc, una entrada sobre ella però, per motius de copyright, han tret del youtube el vídeo amb la cançó cantada per ell :-(. He trobat aquest de la pel·li on la cantava Gérard Depardieux. La pel·lícula es titolava, a l'original, Quand j'étais chanteur. Per aquestes terres, la van estrenar com Chanson d'amour. És del 2006 i la va dirigir Xavier Giannoli. Imagine que Depardieux la canta, a la pel·li, en un moment on és oportuna. Jo, ara, no recorde. El que sí que recorde és el film i, sobretot, la cançó de Gainsbourg. Des que el vaig descobrir, fa molts, molts anys, el pense més gran. Ningú no la canta com ell. He vist algunes versions en vídeo al youtube, però no m'agraden. En tot cas, la rescate amb Gérard Depardieux que, si fa no fa...
Davall de tot, un vídeo amb la veu de Gainsbour.
Aucun Boeing sur mon transit
Aucun bateau sur mon transat
Je cherche en vain la porte exacte
Je cherche en vain le mot exit
...
Je t'aime et je crains
De m'égarer
Et je sème des grains
De pavot sur les pavés
De l'anamour
Tu sais ces photos de de l'Asie
Que j'ai prises à deux cents Asa
Maintenant que tu n'es pas là
Leurs couleurs vives ont pâli
J'ai cru entendre les hélices
D'un quadrimoteur mais hélas
C'est un ventilateur qui passe
Au ciel du poste de police
...
Davall de tot, un vídeo amb la veu de Gainsbour.
Aucun Boeing sur mon transit
Aucun bateau sur mon transat
Je cherche en vain la porte exacte
Je cherche en vain le mot exit
...
Je t'aime et je crains
De m'égarer
Et je sème des grains
De pavot sur les pavés
De l'anamour
Tu sais ces photos de de l'Asie
Que j'ai prises à deux cents Asa
Maintenant que tu n'es pas là
Leurs couleurs vives ont pâli
J'ai cru entendre les hélices
D'un quadrimoteur mais hélas
C'est un ventilateur qui passe
Au ciel du poste de police
...
dijous, 9 d’abril del 2009
Jacques Brel n'hauria fet vuitanta. Il Pleut sur Bruxelles.
Carta a l'amic Brel (8 d'abril 1929-1978):
Benvolgut Brel, immens Brel, epítet que m'agrada fer servir en parlar dels meus cantants peferits, com ara el Llach, el Raimon, La Billie Holiday, tu i tants altres. Immens Brel, de nou, company de tants moments, amic de la meua atordida adolescència, jo en tenia 16, tu 49 quan vas partir; jo era a l'institut, tu a Les Marqueses i, després, altra vegada, a París i, encara, a les Illes del Sud. Tu em vas seguir en la meua joventut quan cantava la teua poesia amb una amiga d'universitat que, ella, també t'estimava tant. Tu, després, em vas continuar perseguint; el meu germà t'estimava tant, també, i posava els teus vídeos al televisor i, allí, et veia fer tants gestos, amb alarma, immensament, amb els ulls plorosos, amb les mans tremoloses i amb la teua gegant poesia que ens feia tremolar, també, amb tu. I, després, quan va començar a veure's la neu als meus cabells i m'acoste als teus anys, tu també hi eres i encara, ací, al meu costat, de tant en tant t'escolte i et veig suorós i tremolós als vídeos que, gràcies a internet, tinc ara meus i t'escolte, a les teues cançons que m'acompanyen, pels carrers d'aquesta lletja i sorollosa ciutat en el meu ipod- coses modernes per a un desheretat de poble-. El meu país no és tan pla com el teu però com si ho fóra perquè, també, el teu país és el meu: el de la poesía, la música i les emocions tremoloses que ens fan més humans: rient i plorant. Tu em vas ensenyar que en una cançó aparantment còmica pot haver més dramatisme que en un melodrama, que el plor, també, neix d'una rialla. Tu, també, em vas ensenyar a estimar més, encara, la música i la poesia...
Ne me quitte pas, Quand on n'ha que l'amour, Les Flammands, La Chanson des Vieux Amants, Le Plat Pays, Bruxelles, ..., La Dalida et va cantar a tu, però també a nosaltres que plovia a Brussel·les. Plou, avui, ahir- dia vuit. al Plat Pays de la música i de la poesia. Benvolgut amic, gràcies per seguir sent-hi. Descansa en pau al cel dels immensos músics i poetes.
La versió més magnífica de Ne me quitte pas, no permet youtube penjar-la ací, però el link és AQUEST. Brel, més immnés que mai. Mon ami, Brel!
http://www.youtube.com/watch?v=za_6A0XnMyw&feature=related
Benvolgut Brel, immens Brel, epítet que m'agrada fer servir en parlar dels meus cantants peferits, com ara el Llach, el Raimon, La Billie Holiday, tu i tants altres. Immens Brel, de nou, company de tants moments, amic de la meua atordida adolescència, jo en tenia 16, tu 49 quan vas partir; jo era a l'institut, tu a Les Marqueses i, després, altra vegada, a París i, encara, a les Illes del Sud. Tu em vas seguir en la meua joventut quan cantava la teua poesia amb una amiga d'universitat que, ella, també t'estimava tant. Tu, després, em vas continuar perseguint; el meu germà t'estimava tant, també, i posava els teus vídeos al televisor i, allí, et veia fer tants gestos, amb alarma, immensament, amb els ulls plorosos, amb les mans tremoloses i amb la teua gegant poesia que ens feia tremolar, també, amb tu. I, després, quan va començar a veure's la neu als meus cabells i m'acoste als teus anys, tu també hi eres i encara, ací, al meu costat, de tant en tant t'escolte i et veig suorós i tremolós als vídeos que, gràcies a internet, tinc ara meus i t'escolte, a les teues cançons que m'acompanyen, pels carrers d'aquesta lletja i sorollosa ciutat en el meu ipod- coses modernes per a un desheretat de poble-. El meu país no és tan pla com el teu però com si ho fóra perquè, també, el teu país és el meu: el de la poesía, la música i les emocions tremoloses que ens fan més humans: rient i plorant. Tu em vas ensenyar que en una cançó aparantment còmica pot haver més dramatisme que en un melodrama, que el plor, també, neix d'una rialla. Tu, també, em vas ensenyar a estimar més, encara, la música i la poesia...
Ne me quitte pas, Quand on n'ha que l'amour, Les Flammands, La Chanson des Vieux Amants, Le Plat Pays, Bruxelles, ..., La Dalida et va cantar a tu, però també a nosaltres que plovia a Brussel·les. Plou, avui, ahir- dia vuit. al Plat Pays de la música i de la poesia. Benvolgut amic, gràcies per seguir sent-hi. Descansa en pau al cel dels immensos músics i poetes.
La versió més magnífica de Ne me quitte pas, no permet youtube penjar-la ací, però el link és AQUEST. Brel, més immnés que mai. Mon ami, Brel!
http://www.youtube.com/watch?v=za_6A0XnMyw&feature=related
divendres, 20 de març del 2009
I més contra la guerra, les guerres....
" Only the dead have seen the end of war." Plato." (Només els morts veuen la fi de la guerra).
" A great war leaves the country with three armies - an army of cripples, an army of mourners, and an army of thieves." German Proverb. (Una gran guerra deixa un país amb tres exèrcits - un exèrcit d'esguerrats, un exèrcit de planyívols, i un exèrcit de lladres).
" Anyone who has ever looked into the glazed eyes of a soldier dying on the battlefield will think hard before starting a war." Otto Von Bismark. (Qualsevol que haja vist mai els ulls vidriosos d'un soldat moribund al camp de batalla s'ho pensarà molt més abans de començar una guerra).
" In war, truth is the first casualty." Aeschylus. (En la guerra, la veritat és la primera víctima).
dijous, 19 de març del 2009
"La por". Des de les trinxeres.
Cada vegada m'interessa mes el pacifisme com a actitud vital. Diumenge passat, 15 de març, llig, al suplement de Lectura de El País , alguns extractes del llibre que s'ha editat, ara, en espanyol escrit per Gabriel Chevallier, amb el títol de El miedo. En ell, Chevalier, combatent de la Gran Guerra, plasma les seues vivències en un relat impactant considerat un al·legat antibel·licista. L'edita Acantilado.
Els extractes que recull el diari són molt interessants, però escric, ací, només unes quantes línies que em semblen mot reveladores:
" ...
Los hombres son imbéciles e ignorantes. De ahí les viene su miseria. En lugar de reflexionar, se creen lo que les cuentan, lo que les enseñan. Eligen jefes y amos sin juzgarlos, con un gusto funesto por la esclavitud. Los hombres son unos mansos corderos. Es lo que hace posible los ejércitos y la guerra. Mueren víctimas de su estúpida docilidad.
Cuando se ha visto la guerra como yo la acabo de ver, uno se pregunta: "¿Cómo se puede aceptar una cosa sí? ¿Qué tratado de fronteras, qué honor nacional puede legitirmar semejante cosa? ¿Cómo se puede maquillar de ideal lo que es simple bandidaje, y obligar a admitirlo?
...
En una semana, veinte millones de hombres civilizados, ocupados en vivir, en amar, en ganar dinero, en labrarse un futuro, han recibido la consigna de interrumpirlo todo para ir a matar otros hombres. Y esos veinte millones de individuos han aceptado esta consigna porque se los había convencido de que tal era su deber.
Veinte millones, todos de buena fe, todos de acuerdo con Dios y con su príncipe... Veinte millones de imbéciles...
Ya a los diecinueve años no pensaba que hubiera la menor grandeza en hundirle un arma en la tripa a un hombre, en alegrame de su muerte.
...
Y millones de hombres, por haber creído lo que enseñan los emperadores, los legisladores y los obispos en sus códigos, manuales y catecismos, los historiadores en sus historias, los ministros en la tribuna, los profesores en sus colegios y la gente de bienen sus salones, millones de hombres forman rebaños sin cuento que unos pastores con galones conducen al matadero, al son de la música.
En unos pocos días, la civilización es aniquilada. En unos pocos días, los jefes han fracasado. Pues su papel, el único importante, era justamente evitar eso.
Si no sabíamos adónde íbamos, ellos, al menos, hubieran tenido que saber adónde conducían a sus naciones. Un hombre tiene derecho a comportarse como un idiota en su propia manera de actuar, pero no respecto a la de los demás".
El miedo, Gabriel Chevallier. Ed. Acantilado.
dimarts, 17 de març del 2009
Perles.
Menys és més. Contar no és molt difícil, contar bé, un poc més i contar millor, prou. No calen massa paraules per a dir allò essencial, ni massa colors, ni massa notes musicals, ni...
" Si guanyes el dia, guanyes la vida " E. Dickinson.
" We are such stuff as dreams are made of ". ("Estem fets de la mateixa matèria dels somnis "). Shakespeare.
" La crueltat és la força dels covards ", Proverbi àrab.
dijous, 12 de març del 2009
dimecres, 11 de març del 2009
Donna Donna.
Allà pels setanta, era jo a l'Institut i la profe d'anglès ens duia, de tant en tant, al laboratori d'idiomes. Ens posava algunes cançons. Així vaig descobrir la Joan Baez i aquesta hermosa cancó, la de la vedella i l'oroneta...; un cant a la llibertat. Bé, és una exhortació a ser lliures i no deixar-nos portar pel ramat. A lluitar per aqueixa llibertat. La importància de ser un qui és malgrat ser diferent de la resta, a lluitar per ser oronetes i no vedelles. També parlava d'això en Brassens a La Mauvaise Réputation.
La Joan també ens canta el We Shall Overcome, perquè hem de véncer i el món siga millor.
...
But whoever treasures freedom,
like the swallow has learned to fly.
...
We shall live in peace,
We shall live in peace,
We shall live in peace, some day.
Oh, deep in my heart,
We shall all be free,
We shall all be free,
We shall all be free, some day.
Oh, deep in my heart,
We are not afraid,
We are not afraid,
We are not afraid, TODAY
...
La Joan també ens canta el We Shall Overcome, perquè hem de véncer i el món siga millor.
...
But whoever treasures freedom,
like the swallow has learned to fly.
...
We shall live in peace,
We shall live in peace,
We shall live in peace, some day.
Oh, deep in my heart,
We shall all be free,
We shall all be free,
We shall all be free, some day.
Oh, deep in my heart,
We are not afraid,
We are not afraid,
We are not afraid, TODAY
...
diumenge, 8 de març del 2009
Billie Holiday.
La Billie Holiday m'agrada molt. Pose aquest post que tenia del bloc en anglès. Com que, ara, tothom sap un poc d'anglès... kein problem :-)!
She is in my list. This woman is one of my favourite singers. What a lovely wrecked voice and song!
Two years before her death, in late 1957, she had one final burst of glory, when she sang "Fine and Mellow" (composed in 1939) on The Sound of Jazz telecast while joined by tenor saxophonist Lester Young (who stole the show with an emotional chorus) and other members of all-star band seen here: Ben Webster, Coleman Hawkins, Gerry Mulligan, Roy Eldridge, Don Cheatham, Vic Dickenson, Danny Barker, Mit Hinton, Mal Waldrom.... Reunited after many years, introduced by Robert Herridge (producer/host of CBS' "The Sound of Jazz"), this is perhaps the single most famous "live jazz" performance in TV history. We shall not see them again.
Billie's visual reaction to L. Young's moving solo remains as eloquent as anything she ever sang; a touching finale to their historic musical partnership.
Billie's voice wasn't the biggest or even the best, hers was small which became the biggest one when she put all her emotional intensinty into the words she sang. As someone said, she delivers the hell out of a tune.
Her voice can make my heart ache. It is an experience not easily duplicated by strength of voice, tone, or precision; it is deeper than technique!
Here Lester is speaking to Billie with his horn and it is heart breaking. Her face
goes from ecstasy to bitterness to pain, as does her wrecked voice. The emotions come from their sounds. There you have jazz or blues.
She is in my list. This woman is one of my favourite singers. What a lovely wrecked voice and song!
Two years before her death, in late 1957, she had one final burst of glory, when she sang "Fine and Mellow" (composed in 1939) on The Sound of Jazz telecast while joined by tenor saxophonist Lester Young (who stole the show with an emotional chorus) and other members of all-star band seen here: Ben Webster, Coleman Hawkins, Gerry Mulligan, Roy Eldridge, Don Cheatham, Vic Dickenson, Danny Barker, Mit Hinton, Mal Waldrom.... Reunited after many years, introduced by Robert Herridge (producer/host of CBS' "The Sound of Jazz"), this is perhaps the single most famous "live jazz" performance in TV history. We shall not see them again.
Billie's visual reaction to L. Young's moving solo remains as eloquent as anything she ever sang; a touching finale to their historic musical partnership.
Billie's voice wasn't the biggest or even the best, hers was small which became the biggest one when she put all her emotional intensinty into the words she sang. As someone said, she delivers the hell out of a tune.
Her voice can make my heart ache. It is an experience not easily duplicated by strength of voice, tone, or precision; it is deeper than technique!
Here Lester is speaking to Billie with his horn and it is heart breaking. Her face
goes from ecstasy to bitterness to pain, as does her wrecked voice. The emotions come from their sounds. There you have jazz or blues.
She is in my list. This woman is one of my favourite singers. What a lovely wrecked voice and song!
Two years before her death, in late 1957, she had one final burst of glory, when she sang "Fine and Mellow" (composed in 1939) on The Sound of Jazz telecast while joined by tenor saxophonist Lester Young (who stole the show with an emotional chorus) and other members of all-star band seen here: Ben Webster, Coleman Hawkins, Gerry Mulligan, Roy Eldridge, Don Cheatham, Vic Dickenson, Danny Barker, Mit Hinton, Mal Waldrom.... Reunited after many years, introduced by Robert Herridge (producer/host of CBS' "The Sound of Jazz"), this is perhaps the single most famous "live jazz" performance in TV history. We shall not see them again.
Billie's visual reaction to L. Young's moving solo remains as eloquent as anything she ever sang; a touching finale to their historic musical partnership.
Billie's voice wasn't the biggest or even the best, hers was small which became the biggest one when she put all her emotional intensinty into the words she sang. As someone said, she delivers the hell out of a tune.
Her voice can make my heart ache. It is an experience not easily duplicated by strength of voice, tone, or precision; it is deeper than technique!
Here Lester is speaking to Billie with his horn and it is heart breaking. Her face
goes from ecstasy to bitterness to pain, as does her wrecked voice. The emotions come from their sounds. There you have jazz or blues.
She is in my list. This woman is one of my favourite singers. What a lovely wrecked voice and song!
Two years before her death, in late 1957, she had one final burst of glory, when she sang "Fine and Mellow" (composed in 1939) on The Sound of Jazz telecast while joined by tenor saxophonist Lester Young (who stole the show with an emotional chorus) and other members of all-star band seen here: Ben Webster, Coleman Hawkins, Gerry Mulligan, Roy Eldridge, Don Cheatham, Vic Dickenson, Danny Barker, Mit Hinton, Mal Waldrom.... Reunited after many years, introduced by Robert Herridge (producer/host of CBS' "The Sound of Jazz"), this is perhaps the single most famous "live jazz" performance in TV history. We shall not see them again.
Billie's visual reaction to L. Young's moving solo remains as eloquent as anything she ever sang; a touching finale to their historic musical partnership.
Billie's voice wasn't the biggest or even the best, hers was small which became the biggest one when she put all her emotional intensinty into the words she sang. As someone said, she delivers the hell out of a tune.
Her voice can make my heart ache. It is an experience not easily duplicated by strength of voice, tone, or precision; it is deeper than technique!
Here Lester is speaking to Billie with his horn and it is heart breaking. Her face
goes from ecstasy to bitterness to pain, as does her wrecked voice. The emotions come from their sounds. There you have jazz or blues.
dissabte, 7 de març del 2009
Fotos: Sèrie Obrers (1).
Aquest seguit de fotos les vaig fer al maig del 2003. L'edifici es troba a El Carme, a València i estava essent pintat amb motiu de la Biennal d'Art.
Where have all the flowers gone?... Sag mir wo di Blumen sind.
Per casualitat, i per a la meua sorpresa, se'm va baixar la versió alemanya (per la Hildegard Knef, cantant que he descobert fa poc, malgrat ésser tota una institució en la Chanson alemanya- i m'agrada molt) de la cançó d'en Peter Seeger, Where have all the flowers gone?, amb el títol de Sag mir wo die Blumen sind; em vaig posar a investigar i vaig trobar aquest vídeo immens del Quatre Magnígics -que, com a mínim és del 2006-.
Passa el temps, ens fem vells, grossos, perdem el cabell i el poc que ens queda, es fa blanc, queiem malalts..., però quina grandiositat en aquest vídeo de Peter, Paul, Mary i el pare de la criatura, el Peter Seeger! Quina força!, quina bellesa! quina sort veure'ls cantant encara! però quina pena que, avui en dia, la cançó seguisca tan vigent, a pesar del pas del temps! Darrere les passes de la cançó, vaig esbrinar que hi existia una versió en alemany per la Marlene Dietrich (uff! tota la passió d'una veu).
La cançó, en anglès, per Peter, Paul and Mary i Pete Seeger, i, en alemany, per la Dietrich. Un doble luxe:
Passa el temps, ens fem vells, grossos, perdem el cabell i el poc que ens queda, es fa blanc, queiem malalts..., però quina grandiositat en aquest vídeo de Peter, Paul, Mary i el pare de la criatura, el Peter Seeger! Quina força!, quina bellesa! quina sort veure'ls cantant encara! però quina pena que, avui en dia, la cançó seguisca tan vigent, a pesar del pas del temps! Darrere les passes de la cançó, vaig esbrinar que hi existia una versió en alemany per la Marlene Dietrich (uff! tota la passió d'una veu).
La cançó, en anglès, per Peter, Paul and Mary i Pete Seeger, i, en alemany, per la Dietrich. Un doble luxe:
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
