Aquest relat el vaig escriure fa uns mesos. L'he enviat a
relatsencatala.com i me l'han publicat.
L
’Estrella de París.
Acaronava els llargs cabells amb extrema parsimònia, les pues de la pinta creuaven les ones. Es quedà quieta, observant el mirall, front a front, desitjant tenir algú amb qui parlar, amb qui compartir allò que li passava pel cap, en aqueixos justs instants. No n’hi havia ningú, només ella i l’espill. Bo, és clar, també, Mister H, que roncava, mentre menejava el morro tombat panxa per amunt als peus del llit. El va mirar i somrigué. Ell havia estat l’únic que, amb tota seguretat, l’havia comprés durant els quinze anys que vivien junts. Ell i Henry, és clar. L’havia acompanyada en totes les seues gires, en totes les seues actuacions. Mister H era càlid, poques vegades esquerp i algunes més solitari com ella. Continuà amb la seua extensa cabellera d’un ros tenyit que encenia tota l’estança. Fixà els ulls en una de les fotografies que des del més alt de la xemeneia, l’observaven: Odette i Alain Beaulieux, els seus pares. Els trobava a faltar, de ben segur. Bo, a ells i, sobretot, al seu petit Henry, de qui mai no havia pogut veure cap foto des de feia ja… uf!!, sí : més de deu anys. Era tan gran el dolor, que fins el record permanent al cor, malgrat els anys passats, feia que, cada dia, la seua existència fóra mes dolorosa! Era mentida que el temps ho esborrara tot.
El seu germà havia sigut la seua ànima bessona, havien jugat, rist, plorat; havien compartit les confidències més íntimes sobre els homes, sobre els somnis, sobre el que pensaven, el que volien, allò que eren, el que serien, sobre la seua vida sencera i trencada. L’havia estimat més que a ningú i mai no havia arribat a acceptar que el trobaren apunyalat, ara fa més de deu anys, en un carreró proper a una discoteca on havia passat les seues últimes hores. Aqueixa va ser l’última imatge, la d’un xicot amb el rostre destrossat tacat de roig, el que li havia mostrat la policia aquell indestructible matí d’octubre. No n’havia pogut veure cap més. Els gendarmes havien detingut una banda neonazi que recorria la ciutat buscant maricons- aqueix fou el terme que havia usat el comissari- per a donar-los un escarment, però, als pocs dies, els havien fet fora de la presó per falta de proves. L’assassinat del seu germà havia quedat impune. El cas mai no s’arxivaria, li havien promès a la prefectura. A ella, això tant li feia; li havien robat la meitat del seu cor i, com podria, sobreviuria amb l’altra meitat la resta de la seua vida, havia pensat. Odette, Alain, Claire i Henry. La família Beaulieux. Només quedava ella, ara. Fins feia uns anys havia alimentat l’esperança de tenir un fill, al que li hauria posat de nom, és clar, Henry, però el xiquet mai no arribaria. Intentà l’adopció però el seu “estil de vida” –així l’havien definit- no era el més adient perquè el xiquet es desenvolupara en un ambient psicològicament apropiat. Per l’amor de Déu! I com podien dir això d’ella! Claire, malgrat tenir només mig cor, l’omplia amb milions de cèl•lules d’amor per a donar. No ho va veure així una funcionària d’aspecte molt formal que amb uns enormes ulls negres amenaçadors va advertir-li que no insistira, que se n’anara a adoptar un xiquet a un país subdesenvolupat, com havien fet altres celebritats però que, al seu país, ho tindria impossible, que es fera a la idea. Ho va deixar córrer. Posà la pinta sobre el marbre del tocador. S’alçà, no sense dificultat. Va seure damunt de la catifa. Acaronà Mister H., li va fer un petó al morret, reclinà el cap sobre el llit i dormí.
Quan va despertar, havia passat gairebé una hora. Es tocà els cabells amb els seus fràgils i prims dits. El gat seguia somiant. Del bar, agafà el Jack Daniels, se’n va servir un glop, un altre encara i, finalment, un altre més. Col•locà, de nou, l’ampolla en el seu lloc i tornà a seure enfront del tocador. Encengué una cigarreta i observà com el fum es barrejava desdibuixant el seu precari aspecte. Recordà que, feia un mes que havia deixat de fumar. S’acostà a la finestra. Retirà el transparent de tul i mirà com dos joves es besaven enmig de la Rue des Francs Bourgeois, mentre un lleuger plovisqueig amarava amb tota lentitud els dos enamorats i les gotes espetegaven dolçament l’asfalt. Era bonic aquell maleït carrer, tot el barri, tota la condemnada ciutat, pensava. Al bell mig de la calçada, amb moviments delicats, aquells homes recorrien llurs cossos, amb mans tremoloses. Va sentir una gran enveja i un immens afecte alhora. Qualsevol d’ambdós podria haver sigut el seu Henry. Obrí la finestra i llençà el cigarret. Aquells xicots, encara que dempeus li recordaven El Petó de Rodin. Tancà la finestra. Del calaix del tocador, va extreure ploma i paper, hi escrigué uns mots que col•locà al costat de la imatge de seus pares, damunt de la xemeneia. De l’armari rober, tragué un déshabillé blanc de seda amb diminuts llaços de color rosa que guarnien tota la part de baix. Se li marcaven, sense cap dissimulació, els mugrons d’uns pits, ara, turgents acabats d’operar. Unes gotetes de Chanel número cinc al voltant del coll- recorda-ho, una estrella tan sols ha d’usar Chanel i si és del cinc, molt millor-, li havia aconsellat el seu representant després del seu gran primer èxit a l’Olympia. Mademoiselle Claire, des d’aleshores sempre li havia sigut fidel a Chanel, com no!
Va seure al llit, agafà un flascó xicotet. Vaja, se li oblidava!, allargà la mà cap al seu altre amic fidel i va beure directament de l’ampolla. La cambra feia olor a Chanel cinc, a Jack Daniels, a Mister H, als estius que passaven els Beaulieux a aquell poblet de la Provença, al cos jove del germà. Obrí l’ampolleta, acaronà una vegada més el gatet i, mentre sonaven els acords de la suite número u de Peer Gynt i els ulls se li anaven tancant, li costava llegir, allà damunt de la llar, el que, feia poc de temps, havia escrit:
Pardonnez moi, la vie m’est insupportable. Je vous aime. Soignez Mister H. Ne m’attendez pas. Je vous remercie. Claire Beaulieux (L’Étoile de Paris). 5 Juin, 2008.
