C
lara:
Clara té setanta anys. No els aparenta. Probablement, més. Cada vesprada, seu enfront de la gàbia dels ocells del parc i mira com els xiquets acompanyats dels seus pares, dels seus avis donen menjar a les aus allí tancades. Clara té els cabells blancs i els ulls enfonsats. De vegades, s’enduu algun llibre per passar-hi l’estona, d’altres se n’oblida i s’entreté imaginant les seus pròpies històries els protagonistes de les quals són les persones que es troba en aqueix parc. Avui s’ha deixat el poemari de l’Emily Dickinson sobre la tauleta del rebedor al costat de les receptes. Quin cap de vella!
-Pauline, viens ici!
Aqueixes paraules, en francès, criden l’atenció de l’anciana. Una dona jove, de cames esveltes, crida a una nena d’uns vuit o nou anys que s’allunya corrent de la gàbia dels ocells engabiats.
Clara recorda que ella tenia aqueixa mateixa edat i que, cada vesprada...
El primer que feia, en tornar del col•legi, era deixar la bossa de l’escola, bruscament, damunt del sofà, fer-li un petó a sa mare i eixir disparada com un raig cap al bar del cantó. Ficava la moneda en la ranura i movia els dits amb resolució i, amb extrema virulència, colpejava la bola de manera que començava una festa de llums i sons fabulosa. Li encantava jugar al flipper. Es tornava boja. Era el millor moment del dia.
-Et alors, la petite espagnole, elle dit rien? C'est pas bien ça, eh non!
-Bonjour, Monsieur Moulin.
-C'est mieux comme ça. Maintenant c'est une mademoiselle. Bonjour, ma chèrie.
Aleshores, quan la bola s’escolava, Clara corria cap a l’home i li feia tres petons a la galta. El Senyor Moulin era el home francès més amable que coneixia. Quan van arribar a París, els havia acollit d’allò més bé; amb ella sempre fou molt afectuós i va ajudar molt els seus pares. Gràcies a ell, sa mare va aconseguir les primeres cases per anar-hi a fer feines i, a més, va ajudar son pare amb tota la paperassa del lloguer de l’apartament. El Senyor Moulin els tenia en gran estima.
La vesprada que estava recordant, li oferia una fanta que Clara bevia
a tota pressa. Deixava el got damunt del taulell i tornava a la màquina del flipper per a seguir jugant. Encara l’hi quedaven quatre boles. Hi era la xiqueta mes feliç del món. S’hi sentia tan segura! Amb el Senyor Moulin a escassos metres, amb els seus pares i la seua germana major a l’altre extrem del carrer. Tot li anava tan bé! Al col•le ja no tenia problemes. Al principi, els va tenir, principalment, amb l’idioma. Quan arribà, feia tres anys, gairebé no parlava francès, però, prompte, en va aprendre i, ara, malgrat que no era la primera de la classe perquè estava la poca-solta d’Antoinette però si no fóra per ella...
-Clara, filla. Anem cap a casa, que la mare té el berenar preparat.
-Encara no he acabat, em queda una bola.
-Toi, Con d'espagnol, laisse la petite.
-Salut, François.
-Tu veux un Ricard? Ouais ou Ouais?
Son pare va assentir amb el cap.
-Papà, dóna’m un franc.
-No.
-Vinga, mentre t’acabes el Ricard.
Son pare li’l donà, com sempre. Mentre els dos homes xerraven, Clara jugà una altra partida. Li costava entendre com el Senyor Moulin podia comprendre son pare; era vertadera voluntat el que tenia perquè, en els tres anys que vivien a París, son pare parlava igual de malament el francès. Això sí, seguia igual d’encantador. Son pare era el home amb més encant del món. Era tan guapo i ara més amb aqueix bigotet que s’havia deixat a lo Clark Gable.
-Hola, senyora. Veritat que els ocells no haurien de viure en gàbies, que haurien de deixar-los lliures?- li interrogava una xiqueta d’ulls verds mentre li estirava de la faldilla.
Clara té setanta anys. Avui és el seu aniversari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada