Quina calor! A la tele un anunci de cervesa i una cançó que s'entén prou bé. Pense que no són anglesos els que canten. Investigue: són suecs, el grup, Billie The Vision and The Dancers. A La Vanguardia del 7 d'aquest mes fan una entrevita al seu líder, a qui es descriu com un home que, darrere del seu vestit de dona i de les pintes de macarra, s'amaga una persona tímida i fràgil. Víctima de l'homofòbia que caracteritza el món del futbol, Lars Lindquists va haver d'abandonar el seu somni de ser jugador professional quan la seua carrera estava a punt d'adquirir importància. D'ençà va decidir centrar les seues energies en el seu altre somni: la música. Després de crear la banda, Billie The Vision and The Dancers, obrir segell discogràfic propi i regalar les cançons a travès de la seua web, Lars i el seu grup s'han fet famosos per aquestes terres de la mà d'una coneguda marca de cerveses catalana, qu ha triat una de les seues cançons, Summercat, per a protagonitzar l'anunci.
Aquest és el vídeo:
València |
divendres, 7 d’agost del 2009
dissabte, 13 de juny del 2009
La Piel Dura/L'Argent de Poche.
Dijous i divendres passats vaig tenir l'oportunitat d'assistir al festival organitzat per Intermon-Oxfam a la Filmoteca de València sobre cinema i educació. Vaig poder veure els quatorze curtmetratges seleccionats en el concurs. En general, em va semblar una mostra esplèndida de cinema sobre la infantesa i l'educació. La temàtica comuna al voltant d'aquest i d'aquestos dos temes donà per a una varietat molt bona d'exemples de fer cinema.
Acompanyant el festival, s'han programat tot un seguit de pel·lícules relacionades pel tema. Vaig poder veure, ahir mateix, una gran pel·li que em va agradar moltíssim i em retrobà amb un tipus de cimena que m'agrada molt. No sé ara quin nom donar-li però és un cine que es mostra clar, pur, dur i alhora entranyable, dur però, també, dolç. Que t'acaba deixant una sensació bona, que et fa pensar i que et fa millor persona. A banda de tot això, a mí, particularment, em va fer tornar a la meua infància, als meus 9, 10, 11, 12, 13... anys. I vaig trobar, de nou, la felicitat encara que siga només per poc més d'hora i mitja.
És la pel·lícula del gran François Truffaut, L'Argent de Poche -traduïda a l'espanyol com La Piel Dura. Des d'ara una de les pel"lis del meu món de xinoxano i a la meua.
Pensava què posar en aquest post, he visitat algunes webs que parlen del film. Les he llegides i elles ho expressen millor que jo, és clar. He trobat la web de la Universitat de Huelva, que té una secció molt interessant sobre cinema i educació que fa un bon estudi de la pel·li. Aquestes paraules provenen d'allí:
L'Argent de Poche o La Piel Dura és una pel·lícula francesa del 1976, que dura 101 minutos, rodada en color, i que va ser dirigida per François Truffaut
Sinopsis: ... en esta deliciosa historia que aúna drama, comedia y fantasía.
Las experiencias de un grupo de niños, de diferentes edades y situaciones familiares, todos ellos de la pequeña ciudad de Thiers, Francia. Patrick vive con su padre inválido, tan sólo quiere encontrar el amor y pronto recibirá su primer beso. Julien vive en un hogar desbaratado, su madre, alcohólica, lo maltrata, el director del colegio lo califica de "caso especial" y termina convertido en ladrón, mentiroso y delincuente. Es en definitiva, un superviviente. Alrededor de estos dos personajes gira la vida de otros tantos niños, de los que se irán conociendo sus historias.
El mundo de las aulas:
François Truffaut denuncia en esta película la actitud de los adultos que no son capaces de percibir a los niños como personas: o son autoritarios o les ignoran; les inculcan el miedo y también la culpabilidad. En la versión literaria del film, Truffaut escribe: «La piel dura quisiera plantear esta pregunta: ¿Por qué se olvida tan frecuentemente a los niños en las luchas que emprenden los hombres?».
[Una secuencia de la película La piel dura, de Truffaut, señala magistralmente la diferencia entre el mundo de los niños y el de la escuela, la lejanía entre maestros y alumnos. La maestra, mademoiselle Petit, intenta sin ningún éxito que los alumnos reciten un texto de «El Avaro», de Moliére, en el que Harpagnon dice: «¡Al ladrón, al ladrón, al asesino, al criminal…!». Los alumnos, y sobre todo uno de ellos, Bruno, lo recita de memorieta, dando la sensación de que no lo comprende en absoluto. La maestra insiste varias veces, pero todo es inútil, el alumno, recita sin ningún tono, sin inflexiones de voz, sin gestos… La misma maestra lo interpreta con el fin de hacerle comprender cómo se debe hacer, pero ni por esas. Bruno vuelve a comenzar sin entusiasmo, en tono rutinario e inexpresivo; por suerte para él, es interrumpido por un profesor que entra y sale con la maestra de la clase. En ese momento todo cambia. Cuando la maestra hace su salida y Bruno se cerciora de que va hacia el patio, radicalmente se transforma y dice: «Os voy a demostrar cómo lo haría Harpagnon». Bruno da en ese momento una lección de interpretación deslumbrante, magistral, moviéndose por toda la clase, vibrando en su interpretación; un verdadero actor, que no quiso sorprender a su maestra, pues hubiera caído en ridículo ante los demás. En este caso Bruno es el ganador en la escaramuza.]
Fuente: Enrique Martínez-Salanova Sánchez. Intereses comunes o contienda feroz. La relación entre profesores y alumnos tal y cómo se trata en los medios (1999, marzo). Comunicar.
La secuencia central del film es el accidente de Gregory, una caída desde el noveno piso de un rascacielos al abismo de un niño de dos años que apenas sabe caminar, y del que sale totalmente ileso. La escena es sorprendente. A pesar de que traspasa los límites de la verosimilitud, la siguiente conversación entre el profesor Richet y su embarazadísima esposa convierte al film en algo mágico, y a esta escena en metáfora fundamental de la película.
-Es pavoroso pensar en cómo los niños están en peligro constantemente.
-Eso no es verdad del todo. Un adulto hubiera muerto por el impacto, pero un niño no; los niños son como una roca. Tropiezan por la vida sin quedar lastimados. Ellos se encuentran en estado de gracia y eso les permite tener la piel dura. Son mucho más resistentes que nosotros.
En otras palabras, al haber perdido la inocencia y espontaneidad de los primeros años de vida, el adulto, a medida que endurece su corazón, hace blanda su piel; por el contrario, los niños tienen el corazón blando y la piel dura.
Escena para recordar:
El profesor se dirige a los alumnos después de que Julien es llevado con la gente de la asistencia pública.
Profesor:
Sé que todos estamos pensando en Julien Leclou. Lo leyeron en los periódicos, oyeron a sus padres hablar de eso entre ellos o con ustedes. Antes de que nos vayamos de vacaciones quiero hablarles de Julien. Para empezar no sé mucho más que ustedes ignoren pero les diré lo que pienso. Como me siento. Primero, la beneficencia pública cuidará de Julien. Lo colocarán con alguna familia. Y les aseguró que a donde vaya, estará mejor que con su familia que lo maltrataba tanto, donde en sus propias palabras: «lo golpeaban». Su madre perderá sus derechos maternales. Para Julien, pasarán muchos años antes de que esté en libertad de ir y venir a donde quiera. El caso de Julien es tan terrible que no podemos evitar el comparar nuestras vidas con la suya. Mi infancia no fue tan trágica pero créanme estaba ansioso por crecer. Me daba cuenta que los adultos tenían todos los derechos. Son dueños de si mismos, pueden vivir sus vidas como quieran. Un adulto que no es feliz puede comenzar su vida en otra parte, desde cero. Pero un niño que no es feliz esta condenado a la impotencia. Sabe que es infeliz pero no puede expresar esa infelicidad con palabras y lo que es peor algo dentro de él le impide poder dudar de sus padres o de los que lo hacen sufrir. Si un niño no es amado y sufre, él cree que es culpable y ¡Eso es lo terrible! De todas las injusticias de la humanidad .. la injusticia hacia los niños es la peor, la más despreciable. La vida no siempre es justa y nunca lo será.
La primera lección del maestro:
La primera lección que el maestro (Profesor François Richet) de La piel dura imparte a sus alumnos. Se puede interpretar que habla, en boca del propio Truffaut:
«Quería deciros que si elegí el oficio de maestro fue porque guardo un mal recuerdo de mi juventud y porque no me gusta la forma en que se trata a los niños. La vida no es fácil, es dura, y es importante que aprendáis a endureceros para que podáis enfrentaros a ella, ojo, endureceros no ser insensibles. Por una especie de extraño equilibrio, aquéllos que tuvieron una infancia difícil están generalmente mejor dotados para enfrentarse a la vida adulta que aquellos otros que disfrutaron de protección o de un exceso de cariño. Es una especie de ley de compensación. Más adelante tendréis hijos, y yo espero que vosotros los queráis y que ellos os quieran. En realidad, ellos os querrán si vosotros los queréis. Si no, traspasarán su amor o su afecto, su ternura, a otras personas o a otras cosas. Porque la vida está hecha de ese modo: no podemos vivir sin querer y ser queridos».
Los maestros:
Truffaut realiza en La piel dura un esfuerzo para presentar, no solamente niños, sino también a sus maestros. Hace un contraste manifiesto entre el profesor Richet (Jean-Francoise Stévenin) y la maestra Petit (Chantal Mercier). Richet es agradable y dispuesto, empático con su grupo, flexible con el programa del curso y que sabe dosificar tanto la formación como la información en sus alumnos, se comporta amigablemente sin que por ello se le vaya el orden de las manos. Con este personaje, Truffaut hace un homenaje a quienes encarnan el maestro que se preocupa por sus alumnos, que los conoce y aprecia, que es a veces padre y a veces amigo, un ser humano cálido, que acompaña al alumno en algunos difíciles años de su vida. Al contrario, a la señorita Petit, la presenta como autoritaria e inflexible, a la que preocupa más la tarea y el contenido que los alumnos.
Font.
Una gran pel·lícula que et conta com és el món dels xiquets, com és d'important l'amor en la infantesa, com hi una un horitzó esperantzador per a tots, infants i adults,
per molt dura que siga la vida. Com ens hem de fer resistents però no durs...
Un film ple de tendresa, sensibilitat i màgia.
Acompanyant el festival, s'han programat tot un seguit de pel·lícules relacionades pel tema. Vaig poder veure, ahir mateix, una gran pel·li que em va agradar moltíssim i em retrobà amb un tipus de cimena que m'agrada molt. No sé ara quin nom donar-li però és un cine que es mostra clar, pur, dur i alhora entranyable, dur però, també, dolç. Que t'acaba deixant una sensació bona, que et fa pensar i que et fa millor persona. A banda de tot això, a mí, particularment, em va fer tornar a la meua infància, als meus 9, 10, 11, 12, 13... anys. I vaig trobar, de nou, la felicitat encara que siga només per poc més d'hora i mitja.
És la pel·lícula del gran François Truffaut, L'Argent de Poche -traduïda a l'espanyol com La Piel Dura. Des d'ara una de les pel"lis del meu món de xinoxano i a la meua.
Pensava què posar en aquest post, he visitat algunes webs que parlen del film. Les he llegides i elles ho expressen millor que jo, és clar. He trobat la web de la Universitat de Huelva, que té una secció molt interessant sobre cinema i educació que fa un bon estudi de la pel·li. Aquestes paraules provenen d'allí:
L'Argent de Poche o La Piel Dura és una pel·lícula francesa del 1976, que dura 101 minutos, rodada en color, i que va ser dirigida per François Truffaut
Sinopsis: ... en esta deliciosa historia que aúna drama, comedia y fantasía.
Las experiencias de un grupo de niños, de diferentes edades y situaciones familiares, todos ellos de la pequeña ciudad de Thiers, Francia. Patrick vive con su padre inválido, tan sólo quiere encontrar el amor y pronto recibirá su primer beso. Julien vive en un hogar desbaratado, su madre, alcohólica, lo maltrata, el director del colegio lo califica de "caso especial" y termina convertido en ladrón, mentiroso y delincuente. Es en definitiva, un superviviente. Alrededor de estos dos personajes gira la vida de otros tantos niños, de los que se irán conociendo sus historias.
El mundo de las aulas:
François Truffaut denuncia en esta película la actitud de los adultos que no son capaces de percibir a los niños como personas: o son autoritarios o les ignoran; les inculcan el miedo y también la culpabilidad. En la versión literaria del film, Truffaut escribe: «La piel dura quisiera plantear esta pregunta: ¿Por qué se olvida tan frecuentemente a los niños en las luchas que emprenden los hombres?».
[Una secuencia de la película La piel dura, de Truffaut, señala magistralmente la diferencia entre el mundo de los niños y el de la escuela, la lejanía entre maestros y alumnos. La maestra, mademoiselle Petit, intenta sin ningún éxito que los alumnos reciten un texto de «El Avaro», de Moliére, en el que Harpagnon dice: «¡Al ladrón, al ladrón, al asesino, al criminal…!». Los alumnos, y sobre todo uno de ellos, Bruno, lo recita de memorieta, dando la sensación de que no lo comprende en absoluto. La maestra insiste varias veces, pero todo es inútil, el alumno, recita sin ningún tono, sin inflexiones de voz, sin gestos… La misma maestra lo interpreta con el fin de hacerle comprender cómo se debe hacer, pero ni por esas. Bruno vuelve a comenzar sin entusiasmo, en tono rutinario e inexpresivo; por suerte para él, es interrumpido por un profesor que entra y sale con la maestra de la clase. En ese momento todo cambia. Cuando la maestra hace su salida y Bruno se cerciora de que va hacia el patio, radicalmente se transforma y dice: «Os voy a demostrar cómo lo haría Harpagnon». Bruno da en ese momento una lección de interpretación deslumbrante, magistral, moviéndose por toda la clase, vibrando en su interpretación; un verdadero actor, que no quiso sorprender a su maestra, pues hubiera caído en ridículo ante los demás. En este caso Bruno es el ganador en la escaramuza.]
Fuente: Enrique Martínez-Salanova Sánchez. Intereses comunes o contienda feroz. La relación entre profesores y alumnos tal y cómo se trata en los medios (1999, marzo). Comunicar.
La secuencia central del film es el accidente de Gregory, una caída desde el noveno piso de un rascacielos al abismo de un niño de dos años que apenas sabe caminar, y del que sale totalmente ileso. La escena es sorprendente. A pesar de que traspasa los límites de la verosimilitud, la siguiente conversación entre el profesor Richet y su embarazadísima esposa convierte al film en algo mágico, y a esta escena en metáfora fundamental de la película.
-Es pavoroso pensar en cómo los niños están en peligro constantemente.
-Eso no es verdad del todo. Un adulto hubiera muerto por el impacto, pero un niño no; los niños son como una roca. Tropiezan por la vida sin quedar lastimados. Ellos se encuentran en estado de gracia y eso les permite tener la piel dura. Son mucho más resistentes que nosotros.
En otras palabras, al haber perdido la inocencia y espontaneidad de los primeros años de vida, el adulto, a medida que endurece su corazón, hace blanda su piel; por el contrario, los niños tienen el corazón blando y la piel dura.
Escena para recordar:
El profesor se dirige a los alumnos después de que Julien es llevado con la gente de la asistencia pública.
Profesor:
Sé que todos estamos pensando en Julien Leclou. Lo leyeron en los periódicos, oyeron a sus padres hablar de eso entre ellos o con ustedes. Antes de que nos vayamos de vacaciones quiero hablarles de Julien. Para empezar no sé mucho más que ustedes ignoren pero les diré lo que pienso. Como me siento. Primero, la beneficencia pública cuidará de Julien. Lo colocarán con alguna familia. Y les aseguró que a donde vaya, estará mejor que con su familia que lo maltrataba tanto, donde en sus propias palabras: «lo golpeaban». Su madre perderá sus derechos maternales. Para Julien, pasarán muchos años antes de que esté en libertad de ir y venir a donde quiera. El caso de Julien es tan terrible que no podemos evitar el comparar nuestras vidas con la suya. Mi infancia no fue tan trágica pero créanme estaba ansioso por crecer. Me daba cuenta que los adultos tenían todos los derechos. Son dueños de si mismos, pueden vivir sus vidas como quieran. Un adulto que no es feliz puede comenzar su vida en otra parte, desde cero. Pero un niño que no es feliz esta condenado a la impotencia. Sabe que es infeliz pero no puede expresar esa infelicidad con palabras y lo que es peor algo dentro de él le impide poder dudar de sus padres o de los que lo hacen sufrir. Si un niño no es amado y sufre, él cree que es culpable y ¡Eso es lo terrible! De todas las injusticias de la humanidad .. la injusticia hacia los niños es la peor, la más despreciable. La vida no siempre es justa y nunca lo será.
La primera lección del maestro:
La primera lección que el maestro (Profesor François Richet) de La piel dura imparte a sus alumnos. Se puede interpretar que habla, en boca del propio Truffaut:
«Quería deciros que si elegí el oficio de maestro fue porque guardo un mal recuerdo de mi juventud y porque no me gusta la forma en que se trata a los niños. La vida no es fácil, es dura, y es importante que aprendáis a endureceros para que podáis enfrentaros a ella, ojo, endureceros no ser insensibles. Por una especie de extraño equilibrio, aquéllos que tuvieron una infancia difícil están generalmente mejor dotados para enfrentarse a la vida adulta que aquellos otros que disfrutaron de protección o de un exceso de cariño. Es una especie de ley de compensación. Más adelante tendréis hijos, y yo espero que vosotros los queráis y que ellos os quieran. En realidad, ellos os querrán si vosotros los queréis. Si no, traspasarán su amor o su afecto, su ternura, a otras personas o a otras cosas. Porque la vida está hecha de ese modo: no podemos vivir sin querer y ser queridos».
Los maestros:
Truffaut realiza en La piel dura un esfuerzo para presentar, no solamente niños, sino también a sus maestros. Hace un contraste manifiesto entre el profesor Richet (Jean-Francoise Stévenin) y la maestra Petit (Chantal Mercier). Richet es agradable y dispuesto, empático con su grupo, flexible con el programa del curso y que sabe dosificar tanto la formación como la información en sus alumnos, se comporta amigablemente sin que por ello se le vaya el orden de las manos. Con este personaje, Truffaut hace un homenaje a quienes encarnan el maestro que se preocupa por sus alumnos, que los conoce y aprecia, que es a veces padre y a veces amigo, un ser humano cálido, que acompaña al alumno en algunos difíciles años de su vida. Al contrario, a la señorita Petit, la presenta como autoritaria e inflexible, a la que preocupa más la tarea y el contenido que los alumnos.
Font.
Una gran pel·lícula que et conta com és el món dels xiquets, com és d'important l'amor en la infantesa, com hi una un horitzó esperantzador per a tots, infants i adults,
per molt dura que siga la vida. Com ens hem de fer resistents però no durs...
Un film ple de tendresa, sensibilitat i màgia.
dijous, 28 de maig del 2009
Barça: Campió d'Europa 2009.
El Barça ha guanyat la Lliga de Campions (La Champions) d'Europa. Ahir va véncer el Manchester United per dos gols a zero. Visca Barça! Som els millors!
dimarts, 26 de maig del 2009
Som-hi, nois! Força Barça!
Demà és el gran dia. Què, a la ciutat eterna, guanyem els anglesos. Siga com siga, que hi haja bon joc però, a ser posssible, que la victòria siga per al Barcelona!
Jo porto el Barça dins el meu cor:
dijous, 21 de maig del 2009
Blaveros....amaguen i manipulen la veu d'una nació.
No solc parlar de política al meu bloc. No combrege amb cap partit però si vote al qui pense qué es el menys roïn. El que em duu a parlar, ací, una mica és quelcom que, a primer colp d'ull, podria passar com d'escasa importància. Nímia si ho deixem com pura anècdota, que no és. Va molt més enllà. Un fet més que contribueix a silenciar un poble, a continuar mentint sobre ell, a segrestar la seua memòria. Ens han amagat la història durant massa anys, quan ens l'han volgut ensenyar, han mentit i s'han format un trage- què oportú!- a la seua mesura perquè tot un poble, una nació no siga poble ni nació de veritat sinò el corral d'uns quants. Fan tot el que podem perquè el poble continue vivint en la foscor i l'engany, en la visceralitat més ignominiosa tot i creant una gent increïblement inculta que crida i no pensa ni estudia. S'han fet amb els mitjans de comunicació al més estil goebbelià i hi tenen la tribuna per llençar les seues falsetats. per què dic tot açò? Ho resumisc:
Se celebrarà, crec que el disbarat serà el 22, un acte per a rememorar els 100 años de la Exposición Regional de Valencia- en castellano, faltaria més. Hi volen fer un homenatge al Himno regional. Bo, els hereus de Maximilià Thous front a la barbàrie de gestió en la normalització de la llengua- que vivim dia a dia, al carrer i a les administracions públiques sectàries- van comunicar que, sent dipositaris dels drets d'autor de la lletra no donarien el seu permís perquè s'interpretara l'himne, la lletra del qual és del seu besavi (M. Thous). Tan sols han demanat per a donar el seu permís que les invitacions que s'han fet, exclusivament en castellano, les facen també en valencià. Què ha contestat l'Ajuntament de València? (sense accent- quanta incultura!): què nanai de la Xina. Simplement no apliquen el Reglament d'Ús que ells mateix van aprovar. A què tanta reticència a fer servir la llengua del poble valencià? i més quant és un acte d'afirmació identitària? Grotesc!
Perquè ho fan? Per por?, per desídia? per poca vergonya? però si no en tenen.... i, a més, per incultura- quanta incultura!
Per cert l'Ajuntament ha dit que l'himne es cantarà- poden fer-ho- en castellano, és clar perquè l'himne en valencià/català és posterior a l'Exposició, és del 1930. Incultura i barra, molta barra, massa barra ja!
L'Anamour... com em sent...
Fa temps que em sent com a la cançó del Serge- sense caldre aplicar-ho a cap persona, en concret. Ja vaig posar, al bloc, una entrada sobre ella però, per motius de copyright, han tret del youtube el vídeo amb la cançó cantada per ell :-(. He trobat aquest de la pel·li on la cantava Gérard Depardieux. La pel·lícula es titolava, a l'original, Quand j'étais chanteur. Per aquestes terres, la van estrenar com Chanson d'amour. És del 2006 i la va dirigir Xavier Giannoli. Imagine que Depardieux la canta, a la pel·li, en un moment on és oportuna. Jo, ara, no recorde. El que sí que recorde és el film i, sobretot, la cançó de Gainsbourg. Des que el vaig descobrir, fa molts, molts anys, el pense més gran. Ningú no la canta com ell. He vist algunes versions en vídeo al youtube, però no m'agraden. En tot cas, la rescate amb Gérard Depardieux que, si fa no fa...
Davall de tot, un vídeo amb la veu de Gainsbour.
Aucun Boeing sur mon transit
Aucun bateau sur mon transat
Je cherche en vain la porte exacte
Je cherche en vain le mot exit
...
Je t'aime et je crains
De m'égarer
Et je sème des grains
De pavot sur les pavés
De l'anamour
Tu sais ces photos de de l'Asie
Que j'ai prises à deux cents Asa
Maintenant que tu n'es pas là
Leurs couleurs vives ont pâli
J'ai cru entendre les hélices
D'un quadrimoteur mais hélas
C'est un ventilateur qui passe
Au ciel du poste de police
...
Davall de tot, un vídeo amb la veu de Gainsbour.
Aucun Boeing sur mon transit
Aucun bateau sur mon transat
Je cherche en vain la porte exacte
Je cherche en vain le mot exit
...
Je t'aime et je crains
De m'égarer
Et je sème des grains
De pavot sur les pavés
De l'anamour
Tu sais ces photos de de l'Asie
Que j'ai prises à deux cents Asa
Maintenant que tu n'es pas là
Leurs couleurs vives ont pâli
J'ai cru entendre les hélices
D'un quadrimoteur mais hélas
C'est un ventilateur qui passe
Au ciel du poste de police
...
dijous, 9 d’abril del 2009
Jacques Brel n'hauria fet vuitanta. Il Pleut sur Bruxelles.
Carta a l'amic Brel (8 d'abril 1929-1978):
Benvolgut Brel, immens Brel, epítet que m'agrada fer servir en parlar dels meus cantants peferits, com ara el Llach, el Raimon, La Billie Holiday, tu i tants altres. Immens Brel, de nou, company de tants moments, amic de la meua atordida adolescència, jo en tenia 16, tu 49 quan vas partir; jo era a l'institut, tu a Les Marqueses i, després, altra vegada, a París i, encara, a les Illes del Sud. Tu em vas seguir en la meua joventut quan cantava la teua poesia amb una amiga d'universitat que, ella, també t'estimava tant. Tu, després, em vas continuar perseguint; el meu germà t'estimava tant, també, i posava els teus vídeos al televisor i, allí, et veia fer tants gestos, amb alarma, immensament, amb els ulls plorosos, amb les mans tremoloses i amb la teua gegant poesia que ens feia tremolar, també, amb tu. I, després, quan va començar a veure's la neu als meus cabells i m'acoste als teus anys, tu també hi eres i encara, ací, al meu costat, de tant en tant t'escolte i et veig suorós i tremolós als vídeos que, gràcies a internet, tinc ara meus i t'escolte, a les teues cançons que m'acompanyen, pels carrers d'aquesta lletja i sorollosa ciutat en el meu ipod- coses modernes per a un desheretat de poble-. El meu país no és tan pla com el teu però com si ho fóra perquè, també, el teu país és el meu: el de la poesía, la música i les emocions tremoloses que ens fan més humans: rient i plorant. Tu em vas ensenyar que en una cançó aparantment còmica pot haver més dramatisme que en un melodrama, que el plor, també, neix d'una rialla. Tu, també, em vas ensenyar a estimar més, encara, la música i la poesia...
Ne me quitte pas, Quand on n'ha que l'amour, Les Flammands, La Chanson des Vieux Amants, Le Plat Pays, Bruxelles, ..., La Dalida et va cantar a tu, però també a nosaltres que plovia a Brussel·les. Plou, avui, ahir- dia vuit. al Plat Pays de la música i de la poesia. Benvolgut amic, gràcies per seguir sent-hi. Descansa en pau al cel dels immensos músics i poetes.
La versió més magnífica de Ne me quitte pas, no permet youtube penjar-la ací, però el link és AQUEST. Brel, més immnés que mai. Mon ami, Brel!
http://www.youtube.com/watch?v=za_6A0XnMyw&feature=related
Benvolgut Brel, immens Brel, epítet que m'agrada fer servir en parlar dels meus cantants peferits, com ara el Llach, el Raimon, La Billie Holiday, tu i tants altres. Immens Brel, de nou, company de tants moments, amic de la meua atordida adolescència, jo en tenia 16, tu 49 quan vas partir; jo era a l'institut, tu a Les Marqueses i, després, altra vegada, a París i, encara, a les Illes del Sud. Tu em vas seguir en la meua joventut quan cantava la teua poesia amb una amiga d'universitat que, ella, també t'estimava tant. Tu, després, em vas continuar perseguint; el meu germà t'estimava tant, també, i posava els teus vídeos al televisor i, allí, et veia fer tants gestos, amb alarma, immensament, amb els ulls plorosos, amb les mans tremoloses i amb la teua gegant poesia que ens feia tremolar, també, amb tu. I, després, quan va començar a veure's la neu als meus cabells i m'acoste als teus anys, tu també hi eres i encara, ací, al meu costat, de tant en tant t'escolte i et veig suorós i tremolós als vídeos que, gràcies a internet, tinc ara meus i t'escolte, a les teues cançons que m'acompanyen, pels carrers d'aquesta lletja i sorollosa ciutat en el meu ipod- coses modernes per a un desheretat de poble-. El meu país no és tan pla com el teu però com si ho fóra perquè, també, el teu país és el meu: el de la poesía, la música i les emocions tremoloses que ens fan més humans: rient i plorant. Tu em vas ensenyar que en una cançó aparantment còmica pot haver més dramatisme que en un melodrama, que el plor, també, neix d'una rialla. Tu, també, em vas ensenyar a estimar més, encara, la música i la poesia...
Ne me quitte pas, Quand on n'ha que l'amour, Les Flammands, La Chanson des Vieux Amants, Le Plat Pays, Bruxelles, ..., La Dalida et va cantar a tu, però també a nosaltres que plovia a Brussel·les. Plou, avui, ahir- dia vuit. al Plat Pays de la música i de la poesia. Benvolgut amic, gràcies per seguir sent-hi. Descansa en pau al cel dels immensos músics i poetes.
La versió més magnífica de Ne me quitte pas, no permet youtube penjar-la ací, però el link és AQUEST. Brel, més immnés que mai. Mon ami, Brel!
http://www.youtube.com/watch?v=za_6A0XnMyw&feature=related
divendres, 20 de març del 2009
I més contra la guerra, les guerres....
" Only the dead have seen the end of war." Plato." (Només els morts veuen la fi de la guerra).
" A great war leaves the country with three armies - an army of cripples, an army of mourners, and an army of thieves." German Proverb. (Una gran guerra deixa un país amb tres exèrcits - un exèrcit d'esguerrats, un exèrcit de planyívols, i un exèrcit de lladres).
" Anyone who has ever looked into the glazed eyes of a soldier dying on the battlefield will think hard before starting a war." Otto Von Bismark. (Qualsevol que haja vist mai els ulls vidriosos d'un soldat moribund al camp de batalla s'ho pensarà molt més abans de començar una guerra).
" In war, truth is the first casualty." Aeschylus. (En la guerra, la veritat és la primera víctima).
dijous, 19 de març del 2009
"La por". Des de les trinxeres.
Cada vegada m'interessa mes el pacifisme com a actitud vital. Diumenge passat, 15 de març, llig, al suplement de Lectura de El País , alguns extractes del llibre que s'ha editat, ara, en espanyol escrit per Gabriel Chevallier, amb el títol de El miedo. En ell, Chevalier, combatent de la Gran Guerra, plasma les seues vivències en un relat impactant considerat un al·legat antibel·licista. L'edita Acantilado.
Els extractes que recull el diari són molt interessants, però escric, ací, només unes quantes línies que em semblen mot reveladores:
" ...
Los hombres son imbéciles e ignorantes. De ahí les viene su miseria. En lugar de reflexionar, se creen lo que les cuentan, lo que les enseñan. Eligen jefes y amos sin juzgarlos, con un gusto funesto por la esclavitud. Los hombres son unos mansos corderos. Es lo que hace posible los ejércitos y la guerra. Mueren víctimas de su estúpida docilidad.
Cuando se ha visto la guerra como yo la acabo de ver, uno se pregunta: "¿Cómo se puede aceptar una cosa sí? ¿Qué tratado de fronteras, qué honor nacional puede legitirmar semejante cosa? ¿Cómo se puede maquillar de ideal lo que es simple bandidaje, y obligar a admitirlo?
...
En una semana, veinte millones de hombres civilizados, ocupados en vivir, en amar, en ganar dinero, en labrarse un futuro, han recibido la consigna de interrumpirlo todo para ir a matar otros hombres. Y esos veinte millones de individuos han aceptado esta consigna porque se los había convencido de que tal era su deber.
Veinte millones, todos de buena fe, todos de acuerdo con Dios y con su príncipe... Veinte millones de imbéciles...
Ya a los diecinueve años no pensaba que hubiera la menor grandeza en hundirle un arma en la tripa a un hombre, en alegrame de su muerte.
...
Y millones de hombres, por haber creído lo que enseñan los emperadores, los legisladores y los obispos en sus códigos, manuales y catecismos, los historiadores en sus historias, los ministros en la tribuna, los profesores en sus colegios y la gente de bienen sus salones, millones de hombres forman rebaños sin cuento que unos pastores con galones conducen al matadero, al son de la música.
En unos pocos días, la civilización es aniquilada. En unos pocos días, los jefes han fracasado. Pues su papel, el único importante, era justamente evitar eso.
Si no sabíamos adónde íbamos, ellos, al menos, hubieran tenido que saber adónde conducían a sus naciones. Un hombre tiene derecho a comportarse como un idiota en su propia manera de actuar, pero no respecto a la de los demás".
El miedo, Gabriel Chevallier. Ed. Acantilado.
dimarts, 17 de març del 2009
Perles.
Menys és més. Contar no és molt difícil, contar bé, un poc més i contar millor, prou. No calen massa paraules per a dir allò essencial, ni massa colors, ni massa notes musicals, ni...
" Si guanyes el dia, guanyes la vida " E. Dickinson.
" We are such stuff as dreams are made of ". ("Estem fets de la mateixa matèria dels somnis "). Shakespeare.
" La crueltat és la força dels covards ", Proverbi àrab.
dijous, 12 de març del 2009
dimecres, 11 de març del 2009
Donna Donna.
Allà pels setanta, era jo a l'Institut i la profe d'anglès ens duia, de tant en tant, al laboratori d'idiomes. Ens posava algunes cançons. Així vaig descobrir la Joan Baez i aquesta hermosa cancó, la de la vedella i l'oroneta...; un cant a la llibertat. Bé, és una exhortació a ser lliures i no deixar-nos portar pel ramat. A lluitar per aqueixa llibertat. La importància de ser un qui és malgrat ser diferent de la resta, a lluitar per ser oronetes i no vedelles. També parlava d'això en Brassens a La Mauvaise Réputation.
La Joan també ens canta el We Shall Overcome, perquè hem de véncer i el món siga millor.
...
But whoever treasures freedom,
like the swallow has learned to fly.
...
We shall live in peace,
We shall live in peace,
We shall live in peace, some day.
Oh, deep in my heart,
We shall all be free,
We shall all be free,
We shall all be free, some day.
Oh, deep in my heart,
We are not afraid,
We are not afraid,
We are not afraid, TODAY
...
La Joan també ens canta el We Shall Overcome, perquè hem de véncer i el món siga millor.
...
But whoever treasures freedom,
like the swallow has learned to fly.
...
We shall live in peace,
We shall live in peace,
We shall live in peace, some day.
Oh, deep in my heart,
We shall all be free,
We shall all be free,
We shall all be free, some day.
Oh, deep in my heart,
We are not afraid,
We are not afraid,
We are not afraid, TODAY
...
diumenge, 8 de març del 2009
Billie Holiday.
La Billie Holiday m'agrada molt. Pose aquest post que tenia del bloc en anglès. Com que, ara, tothom sap un poc d'anglès... kein problem :-)!
She is in my list. This woman is one of my favourite singers. What a lovely wrecked voice and song!
Two years before her death, in late 1957, she had one final burst of glory, when she sang "Fine and Mellow" (composed in 1939) on The Sound of Jazz telecast while joined by tenor saxophonist Lester Young (who stole the show with an emotional chorus) and other members of all-star band seen here: Ben Webster, Coleman Hawkins, Gerry Mulligan, Roy Eldridge, Don Cheatham, Vic Dickenson, Danny Barker, Mit Hinton, Mal Waldrom.... Reunited after many years, introduced by Robert Herridge (producer/host of CBS' "The Sound of Jazz"), this is perhaps the single most famous "live jazz" performance in TV history. We shall not see them again.
Billie's visual reaction to L. Young's moving solo remains as eloquent as anything she ever sang; a touching finale to their historic musical partnership.
Billie's voice wasn't the biggest or even the best, hers was small which became the biggest one when she put all her emotional intensinty into the words she sang. As someone said, she delivers the hell out of a tune.
Her voice can make my heart ache. It is an experience not easily duplicated by strength of voice, tone, or precision; it is deeper than technique!
Here Lester is speaking to Billie with his horn and it is heart breaking. Her face
goes from ecstasy to bitterness to pain, as does her wrecked voice. The emotions come from their sounds. There you have jazz or blues.
She is in my list. This woman is one of my favourite singers. What a lovely wrecked voice and song!
Two years before her death, in late 1957, she had one final burst of glory, when she sang "Fine and Mellow" (composed in 1939) on The Sound of Jazz telecast while joined by tenor saxophonist Lester Young (who stole the show with an emotional chorus) and other members of all-star band seen here: Ben Webster, Coleman Hawkins, Gerry Mulligan, Roy Eldridge, Don Cheatham, Vic Dickenson, Danny Barker, Mit Hinton, Mal Waldrom.... Reunited after many years, introduced by Robert Herridge (producer/host of CBS' "The Sound of Jazz"), this is perhaps the single most famous "live jazz" performance in TV history. We shall not see them again.
Billie's visual reaction to L. Young's moving solo remains as eloquent as anything she ever sang; a touching finale to their historic musical partnership.
Billie's voice wasn't the biggest or even the best, hers was small which became the biggest one when she put all her emotional intensinty into the words she sang. As someone said, she delivers the hell out of a tune.
Her voice can make my heart ache. It is an experience not easily duplicated by strength of voice, tone, or precision; it is deeper than technique!
Here Lester is speaking to Billie with his horn and it is heart breaking. Her face
goes from ecstasy to bitterness to pain, as does her wrecked voice. The emotions come from their sounds. There you have jazz or blues.
She is in my list. This woman is one of my favourite singers. What a lovely wrecked voice and song!
Two years before her death, in late 1957, she had one final burst of glory, when she sang "Fine and Mellow" (composed in 1939) on The Sound of Jazz telecast while joined by tenor saxophonist Lester Young (who stole the show with an emotional chorus) and other members of all-star band seen here: Ben Webster, Coleman Hawkins, Gerry Mulligan, Roy Eldridge, Don Cheatham, Vic Dickenson, Danny Barker, Mit Hinton, Mal Waldrom.... Reunited after many years, introduced by Robert Herridge (producer/host of CBS' "The Sound of Jazz"), this is perhaps the single most famous "live jazz" performance in TV history. We shall not see them again.
Billie's visual reaction to L. Young's moving solo remains as eloquent as anything she ever sang; a touching finale to their historic musical partnership.
Billie's voice wasn't the biggest or even the best, hers was small which became the biggest one when she put all her emotional intensinty into the words she sang. As someone said, she delivers the hell out of a tune.
Her voice can make my heart ache. It is an experience not easily duplicated by strength of voice, tone, or precision; it is deeper than technique!
Here Lester is speaking to Billie with his horn and it is heart breaking. Her face
goes from ecstasy to bitterness to pain, as does her wrecked voice. The emotions come from their sounds. There you have jazz or blues.
She is in my list. This woman is one of my favourite singers. What a lovely wrecked voice and song!
Two years before her death, in late 1957, she had one final burst of glory, when she sang "Fine and Mellow" (composed in 1939) on The Sound of Jazz telecast while joined by tenor saxophonist Lester Young (who stole the show with an emotional chorus) and other members of all-star band seen here: Ben Webster, Coleman Hawkins, Gerry Mulligan, Roy Eldridge, Don Cheatham, Vic Dickenson, Danny Barker, Mit Hinton, Mal Waldrom.... Reunited after many years, introduced by Robert Herridge (producer/host of CBS' "The Sound of Jazz"), this is perhaps the single most famous "live jazz" performance in TV history. We shall not see them again.
Billie's visual reaction to L. Young's moving solo remains as eloquent as anything she ever sang; a touching finale to their historic musical partnership.
Billie's voice wasn't the biggest or even the best, hers was small which became the biggest one when she put all her emotional intensinty into the words she sang. As someone said, she delivers the hell out of a tune.
Her voice can make my heart ache. It is an experience not easily duplicated by strength of voice, tone, or precision; it is deeper than technique!
Here Lester is speaking to Billie with his horn and it is heart breaking. Her face
goes from ecstasy to bitterness to pain, as does her wrecked voice. The emotions come from their sounds. There you have jazz or blues.
dissabte, 7 de març del 2009
Fotos: Sèrie Obrers (1).
Aquest seguit de fotos les vaig fer al maig del 2003. L'edifici es troba a El Carme, a València i estava essent pintat amb motiu de la Biennal d'Art.
Where have all the flowers gone?... Sag mir wo di Blumen sind.
Per casualitat, i per a la meua sorpresa, se'm va baixar la versió alemanya (per la Hildegard Knef, cantant que he descobert fa poc, malgrat ésser tota una institució en la Chanson alemanya- i m'agrada molt) de la cançó d'en Peter Seeger, Where have all the flowers gone?, amb el títol de Sag mir wo die Blumen sind; em vaig posar a investigar i vaig trobar aquest vídeo immens del Quatre Magnígics -que, com a mínim és del 2006-.
Passa el temps, ens fem vells, grossos, perdem el cabell i el poc que ens queda, es fa blanc, queiem malalts..., però quina grandiositat en aquest vídeo de Peter, Paul, Mary i el pare de la criatura, el Peter Seeger! Quina força!, quina bellesa! quina sort veure'ls cantant encara! però quina pena que, avui en dia, la cançó seguisca tan vigent, a pesar del pas del temps! Darrere les passes de la cançó, vaig esbrinar que hi existia una versió en alemany per la Marlene Dietrich (uff! tota la passió d'una veu).
La cançó, en anglès, per Peter, Paul and Mary i Pete Seeger, i, en alemany, per la Dietrich. Un doble luxe:
Passa el temps, ens fem vells, grossos, perdem el cabell i el poc que ens queda, es fa blanc, queiem malalts..., però quina grandiositat en aquest vídeo de Peter, Paul, Mary i el pare de la criatura, el Peter Seeger! Quina força!, quina bellesa! quina sort veure'ls cantant encara! però quina pena que, avui en dia, la cançó seguisca tan vigent, a pesar del pas del temps! Darrere les passes de la cançó, vaig esbrinar que hi existia una versió en alemany per la Marlene Dietrich (uff! tota la passió d'una veu).
La cançó, en anglès, per Peter, Paul and Mary i Pete Seeger, i, en alemany, per la Dietrich. Un doble luxe:
Annett Louisan - Das Spiel (El Joc)
La profe d'alemany -Die Detusche Lehrerin- ens va recomanar aquesta cantant. En la línia del pop melòdic i facilet, sona ben bé. I què diguen que l'alemany no és bonic!!!
...
Ich will doch nur spielen
Ich tu doch nichts.
Ich will doch nur spielen
Ich tu doch nichts.
...
...
Ich will doch nur spielen
Ich tu doch nichts.
Ich will doch nur spielen
Ich tu doch nichts.
...
Ein bisschen Frieden 2008.
Mira per on, quina sorpresa! He trobat aquesta versió de la pròpia Nicole, que, pel que sembla, és del 2008. Està guapíssima; si han passat els anys, han estat per bé. La versió és ben guapeta.
He sentit molt dir que la llengua alemanya és lletja, que sona massa aspra. Bo, per a gustos, colors. Jo, a la meua. A mi, cada vegada, em sona millor. És una llengua ben bonica malgrat ser tan difícil :-(
He sentit molt dir que la llengua alemanya és lletja, que sona massa aspra. Bo, per a gustos, colors. Jo, a la meua. A mi, cada vegada, em sona millor. És una llengua ben bonica malgrat ser tan difícil :-(
Ein Bisschen Frieden... A little bit of peace... Una mica de pau!
Ací, Nicole, canta una versió multilingüe, una vegada acabat de guanyar el concurs d'Eurovisió.
Ací l'actuació de la competició abans de guanyar. La tornada, sí en alemany :-)
...
Ein bißchen Frieden, ein bißchen Sonne,
für diese Erde, auf der wir wohnen,
ein bißchen Frieden, ein bißchen Freude,
ein bißchen Wärme, das wünsch ich mir.
Ein bißchen Frieden, ein bißchen träumen,
und daß die Menschen nicht so oft weinen,
ein bißchen Frieden, ein bißchen Liebe,
daß ich die Hoffnung nie mehr verlier.
...
(Nicole, Deutschland, ESC 1982).
Feliç 2009! ( amb una mica de retard).
Vaig rebre aquesta felicitació per al nou any amb les paraules, sempre tan sàvies, de Galeano:
FELICITATS TV3. Feliç 25è aniversari.
HOMENATGE I FELICITAT A TV3:
Vull felicitar, personalment, TV3. TV3 va ser la primera televisió que vaig poder veure i escoltar, completament, en la meua llengua, en català. Fa més d'un any, a una part del meu país, el govern blaver i anticatalanista en el poder ha prohibit a més d'un milion de valencians del sud la possibilitat de gaudir d'una televisió pública entretinguda i de qualitat i no ha passat res. És més, els socis d'ACPV hem hagut de pagar, amb les nostres aportacions, la vergonyosa multa que per via administrativa va imposar el govern Valencià a ACPV: 300.000 € (sí, sí, tres-cents mil de l'ala). Doncs no ha passat res. Passa les emissions d'una cadena audiovisual d'analògic a digital el president de Veneçuela i s'acaba el món de la llibertat d'expressió, d'això s'omplin la boca els suposats defensors de la llibertad d'expressió però passa al País Valencià i immunitat total mediàtica i no mediàtica: cap al pensament únic ens vol dur aquesta gent. Doble mesura. Quina poca vergonya, que dirien els majors.
Però hui és un dia de festa grossa, un dia per a celebrar i CELEBRE que, encara avui en dia, gaudisc d'una televisió en la meua llengua, que m'entreté amb gràcia i bon gust, que em permet veure les grans pel·lis parlant la meua llengua, que m'informa d'una manera no sectària i respectant els criteris de qualitat i informació per damunt de tot i que m'ofereix una programació cultural que em fa treure el barret. I això ho fa una televisió pública: la TV3!!!! (Que n'aprenguen els envejosos).
Moltes felicitas a TV3: Fa 25 anys! Per 25 anys més!!!!
Ací vos deixe la notícia tal i com l'he trobada a gencat:
Dimecres, 10 de setembre de 2008 - 08:03 h
TV3 celebra un quart de segle: moltes felicitats!
Aquesta nit es celebra la “Nit 25” amb un munt d’actes i activitats per tota Catalunya
L'any 1983 va néixer TV3. Ara en fa 25 anys i per aquest motiu Televisió de Catalunya ho vol celebrar fent festa grossa.
Avui dimecres a la nit, TV3 no només ens oferirà un programa televisiu especial... per als que no vulguin quedar-se a casa s’ha organitzat la "nit blanca" amb un munt d'activitats gratuïtes que no pots perdre't: jornades de portes obertes, visites guiades, passejades per llocs emblemàtics d’arreu de Catalunya, etc.
Amb aquesta “programació” s’espera que tots els catalans ho celebrem ben activament com a festa prèvia a la Diada Nacional de Catalunya.
Algunes de les activitats que et proposem des de Patrimoni.gencat…
... aprofita per visitar la Seu Vella de Lleida
... si t’agraden els “culebrots”, vés a la marató de sèries de TV3 al Museu del Cinema de Girona
... vols fer foc tal i com ho feien a la prehistòria? Te n’ensenyen al Parc Arqueològic Mines de Gavà!
... visita, de nit, el Castell d’Amposta.
... revetlla popular al Museu d'Història de Catalunya
... encesa de la flama a l’amfiteatre romà de Tarragona en motiu de la candidatura de la ciutat com a capital europea de la cultura.
... nit de portes obertes a un gran nombre de museus de tot Catalunya!
... i per als més esportistes: pujada a peu o en bicicleta a Montserrat! I un cop a dalt... els participants formaran un “3” gegant amb torxes!
Clica aquí per saber com celebrarà el teu municipi els “25 de TVC”!
Si cliques al damunt del pastís, t'expliquen com fer-lo. No te bona pinta ni res!!! nyam, nyam
Vull felicitar, personalment, TV3. TV3 va ser la primera televisió que vaig poder veure i escoltar, completament, en la meua llengua, en català. Fa més d'un any, a una part del meu país, el govern blaver i anticatalanista en el poder ha prohibit a més d'un milion de valencians del sud la possibilitat de gaudir d'una televisió pública entretinguda i de qualitat i no ha passat res. És més, els socis d'ACPV hem hagut de pagar, amb les nostres aportacions, la vergonyosa multa que per via administrativa va imposar el govern Valencià a ACPV: 300.000 € (sí, sí, tres-cents mil de l'ala). Doncs no ha passat res. Passa les emissions d'una cadena audiovisual d'analògic a digital el president de Veneçuela i s'acaba el món de la llibertat d'expressió, d'això s'omplin la boca els suposats defensors de la llibertad d'expressió però passa al País Valencià i immunitat total mediàtica i no mediàtica: cap al pensament únic ens vol dur aquesta gent. Doble mesura. Quina poca vergonya, que dirien els majors.
Però hui és un dia de festa grossa, un dia per a celebrar i CELEBRE que, encara avui en dia, gaudisc d'una televisió en la meua llengua, que m'entreté amb gràcia i bon gust, que em permet veure les grans pel·lis parlant la meua llengua, que m'informa d'una manera no sectària i respectant els criteris de qualitat i informació per damunt de tot i que m'ofereix una programació cultural que em fa treure el barret. I això ho fa una televisió pública: la TV3!!!! (Que n'aprenguen els envejosos).
Moltes felicitas a TV3: Fa 25 anys! Per 25 anys més!!!!
Ací vos deixe la notícia tal i com l'he trobada a gencat:
Dimecres, 10 de setembre de 2008 - 08:03 h
TV3 celebra un quart de segle: moltes felicitats!
Aquesta nit es celebra la “Nit 25” amb un munt d’actes i activitats per tota Catalunya
L'any 1983 va néixer TV3. Ara en fa 25 anys i per aquest motiu Televisió de Catalunya ho vol celebrar fent festa grossa.
Avui dimecres a la nit, TV3 no només ens oferirà un programa televisiu especial... per als que no vulguin quedar-se a casa s’ha organitzat la "nit blanca" amb un munt d'activitats gratuïtes que no pots perdre't: jornades de portes obertes, visites guiades, passejades per llocs emblemàtics d’arreu de Catalunya, etc.
Amb aquesta “programació” s’espera que tots els catalans ho celebrem ben activament com a festa prèvia a la Diada Nacional de Catalunya.
Algunes de les activitats que et proposem des de Patrimoni.gencat…
... aprofita per visitar la Seu Vella de Lleida
... si t’agraden els “culebrots”, vés a la marató de sèries de TV3 al Museu del Cinema de Girona
... vols fer foc tal i com ho feien a la prehistòria? Te n’ensenyen al Parc Arqueològic Mines de Gavà!
... visita, de nit, el Castell d’Amposta.
... revetlla popular al Museu d'Història de Catalunya
... encesa de la flama a l’amfiteatre romà de Tarragona en motiu de la candidatura de la ciutat com a capital europea de la cultura.
... nit de portes obertes a un gran nombre de museus de tot Catalunya!
... i per als més esportistes: pujada a peu o en bicicleta a Montserrat! I un cop a dalt... els participants formaran un “3” gegant amb torxes!
Clica aquí per saber com celebrarà el teu municipi els “25 de TVC”!
Si cliques al damunt del pastís, t'expliquen com fer-lo. No te bona pinta ni res!!! nyam, nyam
divendres, 6 de març del 2009
Pel·li: La Buena Nueva.
(Assajant)
He vist La Buena Nueva, una pel·lícula bella, dura, entranyable i molt commovedora.
Arriscada, valenta, compromesa. Ens parla d'una part de la història que alguns volen amagar. Una història d'individus i col·lectiva. Sobretot és una història d'amor i l'amor ha de ser compromés- com entendre'l d'altra manera?- Amor desinteressat i lliure.
De factura impressionant, el film es toca el cor d'una manera decidida, directa, sense amagatalls.
La fotografia d'una enorme bellesa i l'esplèndida banda sonora fan d'embolcall perfecte per a aquesta gran història d'homenatge i honra als perdedors.
Miguel és enviat com a capella d'un poble socialista coincidint amb la sublevació del 1936. Des del començament de la guerra, els nacionals ocupen el poble i prompte se succeeixen els afusellaments. En la seua lluita per defensar els represaliats, Miguel s'enfronta a la jerarquia eclesiàstica i militar, posant en joc la seua pròpia vida.
Helena Taberna n'és la directora. Conta que La Buena Nueva és una història sobre religió, però és sobretot una història d'amor.
La vida i la mort són protagonistes al llarg de la narració mostrant els horrors de la guerra i incorporant, a través de les vivències i baix el punt de vista d'un jove capellà, una temática mai vista en el cinema sobre la Guerra Civil: el paper que hi jugà l'Església d'urant aquest període de la història recent d'Espanya.
Miguel destinat com a rector d'un poble d'esquerres al juliol del 36 és testimoni de la repressió i reacciona situant-se al costat dels més desfavorits, enfrontant-se, així, al poder. El caràcter valent del jove capellà ens empenta a sentir-nos identificats amb la seua actitud i les seues idees. La Buena Nueva es converteix, així, en una història universal, com ho és la lluita per mantenir-se fidel als propis ideals, malgrat que això implique un gran sacrifici personal.
És una pel·lícula de ficció, però està basada en la biografia d'un familiar de la directora, és una història que va conéixer de xiqueta i que la va impressionar molt pel misteri que envoltava els temes relacionats amb la guerra.
Diu Helena Taberna que La Buena Nueva li ha exigit respectar els fets històrics, que s'ha cuidat molt l'ambientació intentant ser fidels a tots els esdeveniments reals que apareixen al llarg del film. Continua contant que, al mateix temps, s'han creat situacions, accions i personatges de ficció, que no existiren, però que hagueren pogut existir.
S'afirma de les pel·lícules d'aquesta directora que aconsegueixen crear un sentiment d'esperança malgrat els temes tan delicats que tracta.
Helena Taberna vol que aquest film ajude a conéixer millor aqueix període ombriu de la història d'Espanya i alhora permeta un raig d'esperança marcat pel seu desig de que aqueixos fets terribles no tornen a succeïr mai més. Afirma Helena que la seua filmografia sembla seguir una tendència en la que està present el tema de la lluita entre la llibertat individual i el compromís social. La possibilitat de l'individu de volar sol, sense allunyar-se massa dels altres, és una qüestió que li importa molt.
La intenció de la directora ha estat la de fer un llargmetratge ben construït, sòlid i ple d'emoció i que duga els espectadors a reflexionar sobre les passions, la llibertat i el comportament dels éssers humans en situacions adverses.
La Buena Nueva gira al voltant de la recuperació de la memòria històrica, des d'un punt de vista humà i emocionant. No es tracta d'apuntar els culpables, sinò de retre un record sanador i poètic als que van perdre la guerra.
Ian Gibson també parla d'aquesta pel·lícula, que li sembla extraordinària, amb unes grans interpretacions i direcció alhora que un gran ritme i interés humà. Hi destaca la seqüència final. Ens comenta que Unax Ugalde, el capellà protagonista, és un personatge memorable que arriba al cor de tots els espectadors i també durà a la reflexió. El film mostra molt bé l'horror de la guerra però també la possibilitat de salvació perquè La Buena Nueva és l'Evangeli. La pòssibilitat de què per via de l'amor, de la tendresa, del perdó es trobe el camí cap a la pau. I acaba dient que la troba una pel·lícula magnífica i impressionant.
L'alemany.
Continue amb les meus classes d'alemany. Estic molt il·lusionat. Quines paraules més estranyes, quantes vocals i quantes consonants juntes i què difícil pronuniar bé! Es farà el que es podrà, però la il·lusió per aprendre'l no me la lleva ningú.
Ich werde Deutsche lernen. Espere que estiga ben escrit, m'ho he copiat d'un traductor :-( Poc a poc.
He passat una setmaneta a Estocolm: És una ciutat impressionant.
Per fi. Després d'haver hagut de postpsosar el viatge a Estocolm. He pogut viatjar-hi i he quedat molt satisfet del viatge. M'he trobat amb una ciutat extraordinària, impressionat. He fet moltes fotos. Segons vaja descarregant-les aniré posant-les.
Tot siga dit, una ciutat de noms impronunciables. Però amb una gent molt cordial que, amablement, m'han atés en anglès per tot arreu. Es nota el civisme, l'educació i el disseny. Llocs on tots els detalls es cuiden al màxim. Un disseny exquisit aplicats a la vida diària.
Tot siga dit, una ciutat de noms impronunciables. Però amb una gent molt cordial que, amablement, m'han atés en anglès per tot arreu. Es nota el civisme, l'educació i el disseny. Llocs on tots els detalls es cuiden al màxim. Un disseny exquisit aplicats a la vida diària.
Cine: The Boy In The Striped Pyjamas. El noi del pijama a ratlles.
Fa uns dies, vaig veure aquesta pel·li. Originàriament una novel·la de John Boyne, un escriptor irlandés; conta l'holocauste nazi a travès dels ulls d'un xiquet que es trasllada a Auschwitz perquè son pare, un oficial alemany, hi és destinat. El nen farà, aleshores, amistat amb un xiquet jueu. L'autor va concebre com un conte per a nens. Diuen que és més bé un llibre per a adults. Potser, però la pel·li- opinió meua- sí que es perquè la vegen xavalets, els prepares una mica i que vagen adonant-se de la història de la que tots som fruit.
Des que vaig veure la pel·li tinc el cor al puny. Per casualitat, en algun diari que va caure a les meues mans, en algun bar, prenent un cafè es dedia que era un film "ñoño y cursi" i se me van llevar les ganes, però desprès una amiga em va dir que havia llegit crítiques prou bones. Doncs, vaig anar al cine.
La pel·lícula ni és melindrosa ni cursi, és un film que et toca el cor i ho fa durar. Jo vaig eixir amb una opressió al cor. Sense paraules per a comentar amb ningú en aquell mateix moment. A més, evita el morbo fàcil, les escenes dures -potser una mica només la del final-, evoca, suggereix sempre, et dóna pistes molt clares del que està passant. Si ens fixem en les tres dones, et duu a pensar sobre el paper que va fer la població alemanya en aquells terribles anys. La iaia que no combrega amb els criminals nazis, la mare que no sap o no vol saber o pensa que s'ha de fer o que no sap o no vol creure's el que realment fa el marit i el canvi que té quan ho comprén tot, i la filla que amb ulls cecs segueix l'ideari nazi.
La pel·li es pot veure encara que digues: hui no em ve de gust veure pel·lis per a patir perquè ja dic, no cau en el morbo fàcil, et deixa un nuc a la gola.
Evidentment, tambe crec que cal veure-la perquè la memòria és fàcil i tendim a oblidar amb certa facilitat.
El film comença amb una frase molt encertada, no la recorde exactamet però ve a dir quelcom així com: l'innocència dels colors, dels sabors i dels olors de la infantesa desapareixen amb l'obscuritat de la raó.
De debò, que paga la pena. Jo no vaig arribar a plorar, no sé perquè. De vegades en els moments més dolorosos no t'ixen les llàgrimes, no ho sé ben bé pero ací em queda el dolor prement el pit.
El tràiler:
Grand Hotel d'Oslo.
Continuant amb el viatge a Oslo, vaig tenir l'oportunitat d'allotllar-me al Grand Hotel. Un hotel preciós, amb estil i classe. Sense ser excessivament pretenciós enmig d'una ciutat humana, s'alça aquest bonic edifici. Hi vaig fer algunes fotos. S'hi allotgen els guanyadors del Premi Nobel de la Pau quan van a rebre'l a aquesta bonica ciutat nòrdica.
El Grand Hotel va obrir les seues portes allà pel 1874. Amb el seu caire d'art nouveau del nord i la seua característica torre del rellotge de 1913, l'hotel es troba al carrer principal de la ciutat, la Karl Johans gate.
L'hotel s'ha modernitzat al llarg dels temps i ha esdevingut un lloc de trobada de gent arreu del món al bell mig de la capital de Noruega. Ara sí, estalvia si vols passar-hi alguna nit- Si ho pots fer, de debó, que paga la pena. El cafè de l'hotel és el Grand Café, un lloc preciós on encara està la taula on solia seure Ibsen. L'edifici ha estat el lloc favorit de trobada d' intel·lectuals i artites durant generacions.
Durant molts anys, el dramaturg Henrik Ibsen seia sempre a la mateixa taula del Grand Café a migdia. Altres freqüents clients han estat escriptors com ara Hans Jæger i artistes com Oda i Christian Krogh. El gran mural en un dels murs del café va ser pintat pel seu fill Per l'any 1928 i es va instal·lar el 1932. Retrata el café i els seus clients com era al 1879.
També Edvard Munch va ser un dels molts artistes que feren del Grand Café el seu lloc de reunió.
Com deia, Ibsen era un client regular i respectat. La seua dona deia que una vegada havia tornat a Oslo "continuava amb els costum que habia adquirit al sud d'Europa- una visita diària al seu cafè favorit. A Roma, era el Café Tritone, a Munich el Café Maximillian, i a Kristiania - així s'anomenava Oslo fins al 1924-, el Grand Café." Hi existeixen moltes anècdotes i històries sobre Ibsen i el Grand Café.
Les fotos són meues.
El Grand Hotel va obrir les seues portes allà pel 1874. Amb el seu caire d'art nouveau del nord i la seua característica torre del rellotge de 1913, l'hotel es troba al carrer principal de la ciutat, la Karl Johans gate.
L'hotel s'ha modernitzat al llarg dels temps i ha esdevingut un lloc de trobada de gent arreu del món al bell mig de la capital de Noruega. Ara sí, estalvia si vols passar-hi alguna nit- Si ho pots fer, de debó, que paga la pena. El cafè de l'hotel és el Grand Café, un lloc preciós on encara està la taula on solia seure Ibsen. L'edifici ha estat el lloc favorit de trobada d' intel·lectuals i artites durant generacions.
Durant molts anys, el dramaturg Henrik Ibsen seia sempre a la mateixa taula del Grand Café a migdia. Altres freqüents clients han estat escriptors com ara Hans Jæger i artistes com Oda i Christian Krogh. El gran mural en un dels murs del café va ser pintat pel seu fill Per l'any 1928 i es va instal·lar el 1932. Retrata el café i els seus clients com era al 1879.
També Edvard Munch va ser un dels molts artistes que feren del Grand Café el seu lloc de reunió.
Com deia, Ibsen era un client regular i respectat. La seua dona deia que una vegada havia tornat a Oslo "continuava amb els costum que habia adquirit al sud d'Europa- una visita diària al seu cafè favorit. A Roma, era el Café Tritone, a Munich el Café Maximillian, i a Kristiania - així s'anomenava Oslo fins al 1924-, el Grand Café." Hi existeixen moltes anècdotes i històries sobre Ibsen i el Grand Café.
Les fotos són meues.
Photo: Malva-rosa
Vaig fer aquesta foto allà per l'octubre del 2002. Està treta a la Platja de la Malva-rosa un dia gris, nuvolós, d'eixos que tant m'agraden.
I took this pic in October, 2002. It is the Malva-rosa beach, a grey, cloudy day I like so much.
I took this pic in October, 2002. It is the Malva-rosa beach, a grey, cloudy day I like so much.
Benjamin Biolay: Négatif.
I discovered this singer about half a year ago.
His music and lyrics are dark strokes of hazy smoky atmospheres, melting away love relationships, which shape his work in a hermetic and inaccessible way and therefore with not millions of fans, fortunately.
Well known in France, less known out its borders, Benjamin Biolay was born in 1973; he’s Chiara Mastroianni’s husband, Catherine Deneuve and Marcello Mastroianni’s daughter.
He's been lyricist, arrangist and producer for great French singers like Juliette Gréco, Julien Clerc o Françoise Hardy.
He’s been regarded for critics as the successor for the French Chanson, especially for Serge Gainsbourg.
His style is a mix of pop and jazz, with intimate and, sometimes, gloomy arrangements.
This song is from 2003. Its title, Négatif. Here is the video:
Secrets and Lies. Mike Leigh.
I watched it when it was released in 96. I still remember I thought it was a great movie. Some days ago I had the chance to watch it on TV. I keep thinking the same. I find it is one of those pictures I will never forget.
A drama, in the best sense of the word. A very emotional movie, full of loneliness and pleasures, humanity, pain and small emotions of happiness which are the most immense ones. A film where ordinary people live, suffers, looks for felicity in people surrounding them and in spite of secrets and lies which are in the middle of the way find it. A chant to life richeness, to people’s value. One of the main characters in a decisive moment pleads to leave away secrets and lies which causes hurt and wounds to each other. Only when we allow them to light healing is possible.
A film which touchs deep in your heart.
The players are great. To stand out, Brenda Blethyn.
Juice Newton, Angel of the Morning.
Continue passant els posts del bloc en anglès per, com vaig començar, tenir-ho tot més centralitzat i organitzat (¡!)- si més no, s'intentarà.
Vaig descobrir la Juice Newton fa un temos. Vaig llegir que és una important i molt premiada cantant de pop i country als EE.UU. Als últims temps es dedica més al country. A mi, m'agrada. He estat escoltant aquesta cançó i em sembla estupenda.
I discovered Juice Newton some days ago. As I've read she's an important and awarded pop and country singer in the States. Lately she's more involved in country music, isn't it? I like her. I've been listening to this song and I found it great.
I won't beg you to stay with me
through the tears of the day,
of the years, baby baby baby.
Just call me angel of the morning ANGEL
just touch my cheek before you leave me, baby.
Vaig descobrir la Juice Newton fa un temos. Vaig llegir que és una important i molt premiada cantant de pop i country als EE.UU. Als últims temps es dedica més al country. A mi, m'agrada. He estat escoltant aquesta cançó i em sembla estupenda.
I discovered Juice Newton some days ago. As I've read she's an important and awarded pop and country singer in the States. Lately she's more involved in country music, isn't it? I like her. I've been listening to this song and I found it great.
I won't beg you to stay with me
through the tears of the day,
of the years, baby baby baby.
Just call me angel of the morning ANGEL
just touch my cheek before you leave me, baby.
Serge Gainsbourg.
Serge Gainsbourg és un dels meus cantants preferits. M'agrada molt l'ambient boirós que crea amb la seua música, els seus mots i el seu cigarret.
L'Anamour:
De què tracta aquesta cançó? del amor, de la droga, d'ambdues coses? On és el cigarret? Siga com siga: enorme Gainsba!
He's one of my favourite French singers. I love the hazy atmosphere he creates with music words and his cigarette.
L'Anamour:
What's this song about? Love, drugs? Both? Where's the cigarette? Anyway... Beautiful one, gorgeous Gainsba!
Noruega: 2 Fotos més. Two more pics of Norway.
Vaig treure ambdues fotos en el viatge pel Trollstigen. I took both photos during the Trollsgitten journey.
Velkommen til Norge (2).
Tres fotos més d'Aldasnes. Una del fiord que es veu entre dues cases. Una de la muntanya que hi ha al darrere i al costat del puig més habitat del poble i en l'altra, es veu el fiord des del puig i enmig els trens i l'estació (m'encisa tot el que té a veure amb el món dels trens, tramvies, estacions, ferrocarrils, en general):
Three more pics of Andalsnes in Norway. One shows the fjord between two houses. One of the mountains behind and by the most populated hill in the village can be seen and the other one shows the fjord from the hill and between both the trains and the station ( I love all concerning railways, trams, trains, stations...)
Agost: Noruega. Velkommen til Norge.
Aquest darrer mes d'agost, he passat uns dies per Noruega. Hi he fet el viatge en ferrocarril, dels 114 kms, en el tren Raumabanen, començant en Dombas i acabant en Andalsnes al Romsdalsfjord, la zona de Romsdal, el camí de Trollstigen, Geirangerfjorden, Hjørundfjorden, Alesund, un viatge formidable en un vaixell Hurtigruten de Alesund a Bergen, Bergen i Oslo. Ha estat un viatge fantàstic. Des que vaig pujar al tren en Oslo cap a Dombas per agafar després el tren Raumabanen l'expressió que, sovint, acudia als meus llavis era: "És tot tan bonic!" Ho és, Veritablement, és un país meravellós i màgic.
He fet un munt de fotos. Com no! En el Raumabanen se'm va acabar la bateria i la de recanvi la vaig deixar oblidada a l'hotel a Oslo. Així i tot, he fet un munt de fotos significatives del viatge.
Les aniré posant al bloc.
Comence amb aquestes tres:
1. Des de l'avió, vaixells a la mar de València.
2. Andalsnes 1.
3. Andalsnes 2.
He fet un munt de fotos. Com no! En el Raumabanen se'm va acabar la bateria i la de recanvi la vaig deixar oblidada a l'hotel a Oslo. Així i tot, he fet un munt de fotos significatives del viatge.
Les aniré posant al bloc.
Comence amb aquestes tres:
1. Des de l'avió, vaixells a la mar de València.
2. Andalsnes 1.
3. Andalsnes 2.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
