Fa uns dies, vaig veure aquesta pel·li. Originàriament una novel·la de John Boyne, un escriptor irlandés; conta l'holocauste nazi a travès dels ulls d'un xiquet que es trasllada a Auschwitz perquè son pare, un oficial alemany, hi és destinat. El nen farà, aleshores, amistat amb un xiquet jueu. L'autor va concebre com un conte per a nens. Diuen que és més bé un llibre per a adults. Potser, però la pel·li- opinió meua- sí que es perquè la vegen xavalets, els prepares una mica i que vagen adonant-se de la història de la que tots som fruit.
Des que vaig veure la pel·li tinc el cor al puny. Per casualitat, en algun diari que va caure a les meues mans, en algun bar, prenent un cafè es dedia que era un film "ñoño y cursi" i se me van llevar les ganes, però desprès una amiga em va dir que havia llegit crítiques prou bones. Doncs, vaig anar al cine.
La pel·lícula ni és melindrosa ni cursi, és un film que et toca el cor i ho fa durar. Jo vaig eixir amb una opressió al cor. Sense paraules per a comentar amb ningú en aquell mateix moment. A més, evita el morbo fàcil, les escenes dures -potser una mica només la del final-, evoca, suggereix sempre, et dóna pistes molt clares del que està passant. Si ens fixem en les tres dones, et duu a pensar sobre el paper que va fer la població alemanya en aquells terribles anys. La iaia que no combrega amb els criminals nazis, la mare que no sap o no vol saber o pensa que s'ha de fer o que no sap o no vol creure's el que realment fa el marit i el canvi que té quan ho comprén tot, i la filla que amb ulls cecs segueix l'ideari nazi.
La pel·li es pot veure encara que digues: hui no em ve de gust veure pel·lis per a patir perquè ja dic, no cau en el morbo fàcil, et deixa un nuc a la gola.
Evidentment, tambe crec que cal veure-la perquè la memòria és fàcil i tendim a oblidar amb certa facilitat.
El film comença amb una frase molt encertada, no la recorde exactamet però ve a dir quelcom així com: l'innocència dels colors, dels sabors i dels olors de la infantesa desapareixen amb l'obscuritat de la raó.
De debò, que paga la pena. Jo no vaig arribar a plorar, no sé perquè. De vegades en els moments més dolorosos no t'ixen les llàgrimes, no ho sé ben bé pero ací em queda el dolor prement el pit.
El tràiler:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada